Resistència a la vall del Jordà / Resistance in the Jordan Valley

Després de la situació viscuda a Al-Khalil, ens dirigim cap a Jericho on ens ve a recollir un dels coordinadors del Jordan Valley Solidarity, una organització que lluita contra l’ocupació a la vall del Jordà. Ens allotgem amb ells a la petita població de Bardalah, un poble de 1.600 habitants situat al nord de la vall, a 80 km de Jericho. És la nostra última parada i la brigada canvia les olives pels maons per ajudar a construir un centre social fet amb fang i maons de terra, aigua i palla, l’antic mètode de construcció de la zona.

El projecte on participem forma part d’una de les moltes activitats que l’organització IMG_20181106_110047 (1).jpgtreballa. I és que la Jordan Valley Solidarity és una xarxa de comunitats palestines,  cooperatives de pagesos, unions de treballadors i activistes internacionals que l’any 2003 va començar a protegir i defensar        l´existència i resistència de Palestina a la vall del Jordà. A grans trets, l’organització es basa en la construcció d’escoles, cases, clíniques d’assistència sanitària i centres socials des de la sostenibilitat; col·labora amb un teatre que s’anomena Ashtar Theatre situat a Ramallah i fa teatre de l’oprimit on escenifiquen la lluita a la vall del Jordà centrada en les mancances d’aigua, assistència sanitària, escoles… a les àrees C; acull internacionals que els venen a donar un cop de mà; i documenta les demolicions i els assetjaments a través de la seva pàgina web i proporcionen aquesta informació al BDS.

La vall del Jordà correspon, aproximadament, el 30% de CisjordàniaSin título del qual el 95% del territori és Àrea C. Dins d’aquest s’hi troben 37 assentaments il·legals amb un total de 10.000 colons vivint-hi en l’actualitat, ja que Israel els encoratja a instal·lar-s’hi, donant-los suport militar i econòmic. Un d’aquests 37 va ser el primer assentament il·legal construït en tota l’àrea de Cisjordània, l’assentament il·legal de Mahola. Concretament a la zona on ens trobem, però de manera homogènia en tot el territori, no hi ha transport públic per a les palestines i l’hospital més a prop es troba a la ciutat de Tubas que, per arribar-hi, s’ha de creuar un dels tres check-points (Al Hamra check-point) que hi ha a la vall, on ja han mort 8 palestines.

Abans del 1967, la població Palestina a la vall del Jordà era de 320.000 habitants però degut a l’ocupació ara és només de 56.000.                    L´objectiu principal a la zona és fer que les palestines abandonin les seves terres mitjançant el control de l’agricultura i de l’aigua. La vall del Jordà és de les zones més riques en aigua de tota Cisjordània fet que la converteix en punt estratègic d’interès per Israel, per la seva proximitat amb el riu Jordà i el mar mort juntament amb les fonts naturals i els aqüífers amb els que la zona compta. Cal tenir present que el 70% de l’exportació de verdures d’Israel a Europa ve de les explotacions agrícoles que han expropiat els colons a la vall del Jordà.

Des del 1967, Israel destrueix els pous i les canonades d’aigua que arriben als pobles i se les apropia. Per això moltes palestines han de fer, a vegades, més de 30km per anar a buscar aigua amb tancs i molts cops durant el trajecte de tornada els militars els hi confisquen. A més, l’Estat d’Israel els raciona l’aigua repartint l’aigua entre les àrees B i les colònies d’una manera, evidentment, no equitativa. Un 80% de l’aigua es destina a les colonies mentre que tan sols un 20% és per la població palestina.

Un altre fet remarcable és la proximitat de la vall del Jordà amb Jordània i és que des d’on ens trobem podem resseguir la silueta de la frontera entre tots dos territoris. Tot i això l’any 1970 Israel va construir una tanca entremig, deixant les palestines sense accés al riu. Per aconseguir-ho, més enllà de la construcció de la tanca, l’Estat d’Israel fa ús del que anomena zones tancades militarment destinades als entrenaments de l’exèrcit, per restringir així la lliure mobilitat de les palestines arreu del territori. Majoritàriament aquestes zones són reserves naturals i camps de mines, on ja hi han mort més d’una desena de palestines. Tot i l’etiqueta de reserves naturals, que ells mateixos han creat, els soldats cremen aquestes zones en repetides ocasions durant l’any, destruint la flora i la fauna autòctona de la vall i, a la vegada, eliminant l’aliment bàsic dels ramats.

Una altra estratègia que fan servir per fer fora a les palestines, estratègia emprada en molts altres llocs de Cisjordània, és la demolició de cases, tendes i poblats. En un dels dies de la nostra estada, a l’inici de la jornada quan estem a punt de començar a construir el centre, el coordinador ens demana que quatre de nosaltres l’acompanyin a un altre punt de la zona, ja que estan destruint unes cases de la comunitat d’Al-Hadidiyah, prop dels assentaments anomenats Ro’i, Beqa’ot i Hemdat, al nord de la vall del Jordà. A més, el poble es troba rodejat per tres bases militars. Els quatre de nosaltres que l’acompanyen es troben amb grans dificultats per accedir-hi, ja que tot i que no hi ha cap carretera asfaltada, com passa en altres comunitats, la via principal i més fàcil per arribar-hi es troba tancada per militars.

A l’arribar ens trobem amb tres cotxes militars i que la demolició ja ha començat. Cinc treballadores palestines sota les ordres de l’exèrcit desmunten peça a peça la propietat de la família, confiscant els materials de construcció. A la família en qüestió ja fa temps que els destrueixen casa seva, sense ordre de demolició i sense previ avís. Sobre el terreny es poden veure, al voltant de 100m, els rastres de les seves antigues llars, fetes runa. La raó que els militars al·leguen per dur a terme les demolicions radica en que les famílies no tenen permís per construir-ne de noves en les zones en que es troben (àrea C). Tot i això l’intent de les famílies per aconseguir els permisos comentats és inimaginable, ja que sempre els hi són denegats. Aquest fet es repeteix de manera constant i diària a la zona amb l’objectiu de guanyar terreny i expandir, mica en mica, la construcció i grandària dels assentaments.valljorda

Degut les constants amenaces, la família es va veure obligada a construir-se dues tendes i un cobert pels seus ramats, per por d’una altra ordre de demolició imminent. L’estratègia de l’exèrcit de dur a terme demolicions de manera repetida i constant a les llars de la mateixa família té la finalitat de desestabilitzar-la perquè aquesta abandoni el territori. És així que és freqüent trobar-se amb famílies que els tirat a terra casa seva 32 vegades en 16 dies però que, encara ara, segueixen resistint.
L’organització fa una crida a internacionals i palestines per a reconstruir la casa de la família aquesta mateixa setmana.

Degut a la desinformació de la situació que es viu a tota la vall del Jordà, l’organització fa crida internacional i als mitjans per visibilitzar el què passa cada dia i ajudar a la causa; ja sigui col·laborant econòmicament, físicament o fent-ne difusió. Us deixem aquí la seva pàgina web per saber-ne més: www.jordanvalleysolidarity.org

Eng.

Following the situation lived in Al-Khalil, we head for Jericho where one of the coordinators of Jordan Valley Solidarity is waiting for us, an organization that fights against occupation in the Jordan Valley. We stay in a small village called Bardalah, a village with 1600 inhabitants located in the north of the valley 80 km away of Jericho. It is our last stop and the brigade replaces the olives for the bricks in order to help building a community center made of straw, water and soil bricks,  and mud, the old method used in the area.

The project we take part in is only one of many projects they have. Jordan Valley Solidarity is a net of Palestinian communities, farmer cooperatives, worker unions and international activists that started protecting and defending the Palestinian existence and resistance in the Jordan Valley in 2003. The organization is based on school and house building, health clinics and community centers carried out from sustainability; collaborates with a theater called Ashtar Theatre located in Ramallah and they work with the theatrical form called Theatre of the Oppressed, where they represent the fight in the Jordan Valley focused in the lack of water, medical aid, schools, etc. in Area C; they host international people that help them; documents the demolitions and harassment through their web-page and they provide information to the BDS.

The Jordan Valley conforms approximately the 30% of the West Bank, from which 95% is Area C. There are 37 illegal settlements with 10.000 settlers living in, given that Israel encourages them to settle in giving them military and economic support. One of these 37 is called Mahola and it was the first settlement build in all the West Bank. Not only in the area we are staying but in most of the other areas, there is no public transport for the Palestinian and the closest hospital is in Tubas and to get there they have to cross one of the three check-points that we find in the valley (Al Hamra check-point), where already 8 Palestinians have been killed.

Before 1967, the Palestinian population in the Jordan Valley was of 320.000 but because of the occupation it is only of 56.000 nowadays. The main objective in the area is making the Palestinian leave their lands through controlling the agriculture and water. The Jordan Valley is one of the richest places in water in the West Bank, something that makes it a strategic place for Israel, because of its closeness to the Jordan river and the Dead Sea along with the natural springs and aquifers the area has. We have to bear in mind that 70% of the vegetable exportation to Europe from the side of Israel comes from the agricultural exploitation that the settlers have expropriated in the Jordan Valley.

Since 1967, Israel destroys the wells and water pipes that are connected to the villages and hijacks them. It is for that reason that a great amount of Palestinians have to travel 30 km to get water with tanks and they are usually stopped and the tanks confiscated by the army on their way back. What is more, the Israeli State rations the water, distributing it in Area B and the colonies in a clearly non-equitative way. 80% of the water goes to the settlements and only the 20% goes to the Palestinian villages.

Another notable fact is the proximity of the Jordan Valley with Jordan and from where we are staying we can outline the border between both territories. In 1970 Israel built a fence in between, leaving the Palestinian without access to the river. In order to carry out the control, the Israeli State has military closed areas for the army to train, restricting in this way the mobility of the Palestinian around the territory. Mainly, these areas are natural reserves and minefields, where more than a dozen Palestinian have died. Even the label they have given to these places, as natural reserves, the soldiers burn these areas in several occasions during the year, destroying the valley’s native flora and fauna and at the same time, the basic feed for the animals.

Another strategy they use to kick the Palestinian out, also used in other parts of the West Bank, is the demolition of houses, tents and villages. One of the days we have been staying here, when we were about to start the building of the community centre, our coordinator asks for 4 people to go with him to Al-Hadidiyah, as the Israelis are destroying one of the houses of the community, which is close to the settlements called Ro’i, Beqa’ot and Hemdat, in the north of the Jordan Valley. The village is also surrounded by three military bases. The four of us that go with him find it difficult to get into the village, as there is no paved road to get in, as it is the case of other communities and the main and easiest way to get in is closed by the army.

On arrival, we find three military cars and the demolition has already started. Five Palestinian workers remove the family’s property under the army commands, confiscating also the material. Their house has been demolished several times, without any demolition order or prior notice. One can see in situ in around 100m, the tracks and remains of their old homes. The reason the army has to demolish the houses is, they say, that in Area C they do not have a permit to build. Nevertheless, when the families try to get those permits they are rejected. This is on a daily basis with the objective of occupying more land and of expanding the settlements they have already occupied.

Because of the constant threatening, the family found themselves obliged to build two tents and a shelter for the animals, fearing another imminent demolition order. The army’s strategy of demolishing repeatedly the same families’ houses has the objective of making them want to stop resisting and leave their land. It is common to find families that their house has been demolished 32 times in 16 days , but they are still resisting.

The organization wants to draw attention to international and Palestinian to rebuild the house these week.

Due to the disinformation of the situation that the Jordan Valley is suffering, the organization calls the international media and people to shed light to what is happening here and to help: either collaborating economically or physically or simply spreading the message. We leave here their web-page to know more about it: www.jordanvalleysolidarity.org

Anuncios

Al-Khalil (Hebron), ciutat organitzada / Al-Khalil (Hebron), an organized city

Aquests dies que hem passat a Al-Khalil (Hebron), hem conegut diverses entitats que s’organitzen per combatre la ocupació.

La primera d’elles és el YAS (Youth Against Settlements) que és on ens hem allotjat durant aquesta setmana. Aquesta entitat té la seu a Tel Rumeida, que es una part d’H2 i per tant es troba envoltada d’habitatges sionistes i diferents bases militars, amb aproximadament uns 800 colons. Aquest fet comporta una tensió constant i repetits atacs cap a les famílies palestines.

L’espai del YAS va ser alliberat l’any 2007 després que el 2001, durant la segona intifada, l’exèrcit israelià l’ocupés per instal·lar una base militar. Davant la situació, els membres del YAS van llogar el terreny a la propietària real, i a través d’un llarg procés judicial la família propietària, amb el suport del YAS, van poder aconseguir l’habitatge de nou. El centre sociopolític es va inaugurar el 2008.

L’entitat argumenta que el seu nom es refereix a la lluita contra els assentaments i l’ocupació sionista, però no contra els jueus en sí, remarcant que no tindrien cap problema amb ells, si no fos perquè els volen fer fora de les seves pròpies terres. Tal i com s’exposa en un dels seus documents argumentaris anomenat “Hebron, ciutat fantasma”, l’any 1922 un 7’2% de la població d’Hebron era jueva i convivien sense problemes. De fet, l’any 1996 quaranta famílies jueves, descendents de les originàries del 1922, van firmar una petició pública demanant l’evacuació dels assentaments de la ciutat d’ Hebron.

El YAS té diferents projectes en marxa:

  • Llar d’infants: A Tel Rumeida no hi havia cap llar d’infants, i per tal de poder arribar en alguna d’ H1, s’havia de passar pels Check-points, o fer una volta molt llarga. Això comportava riscos per les famílies i els infants, degut a la presència de soldats i de colons. Per aquests motius, els activistes del YAS van engegar un centre d’aquestes característiques sense finançament institucional.
  • Càmeres: Aquest projecte es basa en repartir càmeres a les famílies de Tel Rumeida perquè puguin gravar els diferents atacs que reben les palestines, i és que degut a la llei israeliana la paraula d’un soldat o d’un colon val més que la d’un palestí, per tant davant un conflicte que comporti un procés judicial les palestines sempre tindran les de perdre, a no ser que puguin aportar una prova gràfica. A part, aquestes imatges també serveixen per denunciar públicament a la comunitat internacional les agressions i vulneracions dels drets humans sobre el poble palestí.
  • Rehabilitació d’edificis i espais: Perquè les famílies de Tel Rumeida puguin rehabilitar les seves cases necessiten un permís de l’estat d’Israel que per norma es denega. Per aquest fet els activistes del YAS els ajuden a realitzar-ho durant la nit i d’amagat. També, degut a la situació de check-points i de la proximitat als assentaments i a les bases militars, quan les famílies palestines necessiten reparacions per a les quals no han de sol·licitar permís (elèctricitat, aigua, etc…), les treballadores en qüestió es neguen a venir per por o demanen un preu més alt. Per això son també els voluntaris de l’entitat els que els ajuden en aquestes reparacions.
  • Campanya “Open Shuhada Street”: Shuhada street és l’antic carrer principal on es donava la major part de la vida social i comercial de la ciutat. Aquest està tancat per les Palestines des de la Segona Intifada (veure post “Hebron: ciutat fantasma). Es per això que cada 25 de Febrer (dia de la massacre del 1994 a la Mesquita d’Ibrahim) s’organitza una manifestació per reclamar la reobertura del carrer i el retorn de les famílies que hi vivien.

yas

Una altra entitat és “Women of Hebron”. Aquesta és una cooperativa basada en la manufacturació tèxtil per tal d’empoderar la dona palestina.

L’any 2005 un grup de 7 dones van iniciar el projecte amb finançament propi. Les seves primeres necessitats van ser el material i un espai de treball, aquest últim el van aconseguir en un poble al costat d’Hebron, a Idhna. El 2008 van obrir la primera i, de moment, única botiga física a la ciutat vella d’ Hebron.

Poc a poc van anar teixint i consolidant la “junta” de la cooperativa amb noves incorporacions així com ampliant la base de dones col·laboradores. Actualment s’organitzen amb 15 dones a la “junta”, que plantegen i prenen les decisions dels projectes, es reparteixen les tasques de logística, economia, comunicació, relacions comercials i de relacions amb entitats i col·lectius sociopolítics internacionals; i 150 dones col·laboradores que treballen cadascuna a casa seva.

 

La darrere entitat que hem conegut és “Humans Rights Defenders”.

Aquesta, utilitza les càmeres com a eina per explicar la veritat a la comunitat internacional i com a recurs pels posteriors judicis que es puguin donar. De moment, la primera etapa del projecte es basa en 15 càmeres repartides entre famílies que viuen a “Shuhada Street”, totes aconseguides per donacions d’activistes i organitzacions internacionals, ja que no tenen prou finançament.

La segona part del projecte es desenvolupa a partir de la formació a les escoles i famílies per tal d’aprendre a gravar i fer fotos correctament, així com protegir-se de possibles reaccions de l’exèrcit i dels colons, es a dir per a seguretat dels individus que realitzen les gravacions.

Els membres de l’entitat ens van explicar els motius pels quals és necessari dur a terme aquest projecte:

  • En la majoria dels casos, els militars podrien reduir i detenir els palestins, però disparen a matar. Aquest fet és degut, a que, sobretot a Gaza, la resistència palestina ha capturat soldats i els ha pogut intercanviar per presoners palestins; per tant, l’actual estratègia d’Israel és no fer presoners.
  • En aquests casos l’estat d’Israel sempre argumenta que els palestins en qüestió portaven ganivets, però gràcies a les gravacions s’ha constatat varies vegades que el mateix exèrcit posava el ganivet un cop ja havien comès l’assassinat.
  • Gràcies a aquestes gravacions, s’ha pogut demostrar la falsedat i la manipulació de la informació per part d’Israel en considerar als palestins culpables d’intents d’agressió. Així, han pogut demostrar que no eren terroristes, tal i com Israel els havia titllat. Reduint així els atacs i amenaces que podrien patir les seves famílies, que podrien arribar fins a la demolició de la casa de la família per part de l’estat d’Israel.
  • Aquestes gravacions han servit, també, per demostrar que quan arriben les ambulàncies israelianes no socorren els palestins ferits. Aquest fet va contra la llei internacional.

En arribar a un dels espais del col·lectiu ens van ensenyar un vídeo, el qual va esdevenir la prova crucial d’un judici. Aquest tractava sobre un assassinat succeït el 2016 a Tel Rumeida. En el vídeo, es pot apreciar com un soldat israelià dispara a sang freda al cap d’ un jove palestí malferit i indefens que es troba estirat al terra al costat d’un palestí ja mort. Prèviament, però, arriben dues ambulàncies israelianes al lloc dels fets que ignoren completament als dos palestins.

Gràcies a aquesta gravació, el soldat responsable de l’assassinat va ser condemnat a 18 mesos, condemna que no va arribar a ser complerta del tot.

A l’altre cara de la moneda ens trobem el cas d’un nen palestí de 12 anys que va ser acusat d’intentar atacar amb un ganivet a un soldat. Aquests vesteixen amb proteccions per tot el cos, impossibilitant que per part d’ un nen de 12 anys poguessin ser ferits. El nen en qüestió va ser condemnat a tres anys de presó, i ja en porta dos i mig complerts.

Les conseqüències per l’autor de la gravació esmentada van ser i estan sent rebudes per dues vies diferents:

  • El mateix dia dels fets, alts comandants de l’exèrcit israelià el van estar trucant a casa seva per tal de concretar una reunió amb ell. L’home es va negar i aquests l’amenaçaren a ell i a la seva família si no eliminava la gravació.
  • Els colons de Tel Rumeida van organitzar una manifestació davant de casa seva. Posteriorment, l’exercit israelià va mediar amb els colons per tal de que abandonessin la zona però, al cap d’unes hores, una gran quantitat de colons van tornar llançant pedres i cocktails molotov contra la casa. Fins el dia d’avui l’home i la família segueixen rebent amenaces i atacs per part dels colons.

Els palestins i palestines s’arrisquen a gravar els atacs i les vulneracions dels drets humans per tal d’intentar aconseguir justícia. Tot i així les conseqüències poden ser molt greus.

Un altre assassinat que les veïnes van poder gravar, va ser produït el 2015 al check-point 56. La víctima passava habitualment pel Check-point ja que vivia per la zona. Només parlava àrab i des de feia pocs mesos vestia l’hijjab integral. El soldat s’hi dirigí en hebreu i per tant no es van entendre. El soldat la va acabar assassinant.

Per últim, les entitats ens han explicat que el parlament d’Israel està en la primera fase de tres per aprovar una llei. Aquesta pretén prohibir la gravació als soldats i infraestructures militars amb penes d’entre 10 i 15 anys de presó. Tot i així, els activistes defensen que seguiran gravant, doncs aquesta és una de les poques eines que tenen per defensar la veritat.

Eng.

In Al-Khalil (Hebron), we have met several associations that organize themselves to fight against occupation.

The first of them is YAS (Youth Against Settlements), where we have been staying for a week. This organization has its site in Tel Rumeida, in H2 and thus is located in between Zionist houses and military bases, with approximately 800 settlers. That means that the Palestinian families are constantly attacked and in tension.

The Israeli State occupied YAS during the Second Intifada in 2001 to build a military base and it was freed in 2007. Given the situation, YAS members rented the land to the original owner, and through a long  judicial procedure with the owners, they succeeded. The socio-political centre was inaugurated in 2008. 

The organization argues that their name refers to the fight against the settlements and the Zionist occupation, but not against the Jewish themselves, remarking that they do not have any problems with them being there if they were not trying to kick them out of their own lands. As it is shown in one of their articles called “Hebron, ghost town”, in 1922 a 7,2% of Al-Khalil’s population was Jewish and they lived along without any problem. In fact, in 1996 forty Jewish families, descendants from the ones in 1922, signed a public manifest asking for the evacuation of the settlements in Hebron.

Yas has different projects on the move:

A kindergarten: In Tel Rumeida there was no kindergarten and to reach one in H1 the children had to cross the check-points everyday or walk a long way. That brought with it a great amount of risks for the families and children, given the presence of settlers and soldiers. It is for that reason that YAS activists started this project without any institutional funding.

Cameras: this project is based on giving cameras to the Palestinian families in Tel Rumeida in order to film the attacks they suffer. Due to the Israeli law a soldier’s or settlers words are stronger than Palestinian’s, so when a conflict that leads to a judicial procedure the Palestinian always lose, unless they can provide graphic evidence. Apart from that, these images also serve as a public denounce the aggressions and violations to the human rights about the Palestinian people to the international community.

Building and site rehabilitation: in order for the families to rehabilitate their houses they need a permit given by the Israeli State, which is normally denied. For that reason, YAS activists help doing that during night time secretly. Also, given its closeness to the check-points, settlements and military bases, when the Palestinian families need to rehabilitate their houses they do not have to ask for a permit (electricity, water, etc.), but the workers refuse to help them out of fear or they ask for higher prices. That is why YAS volunteers help them in these situations.   

-“Open Shuhada Street” campaign: Shuhada street is the old main street where the social and commercial life of Al-Khalil took place. It is nowadays closed for Palestinians since the Second Intifada (see post “Hebron: Ghost Town”). It is for that reason that every 25th of February (Ibrahim mosque massacre in 1994) they organize a demonstration to claim the reopening of the street and the return of the families that were living there.

Another organization is called “Women of Hebron”. It is a cooperative based on the textile manufacturing in order to empower the Palestinian women.
In 2005 a group of 7 women started this project with their own fundings. Their first needs were the material and the place to work in, and they got the latter in a village close to Hebron called Idhna. In 2008 they opened the first one and at the moment, the only shop in the old city of Al-Khalil.

 Little by little, they strengthened the cooperative with new women collaborating with them. Currently, they organize themselves with 15 women in the board, that make decisions on the projects and share the duties on logistics, economics, communication, commercial and organization relationships and meetings with international groups; and there are also 150 women collaborating who work at home.

The last entity we have met is “Human Rights Defenders”. They also use cameras as a tool to explain the truth to the international community and as an evidence for judicial procedures if necessary. For the moment, the first stage of the project has 15 cameras distributed between families that live in Shuhada street, all of them coming from international activist donations given that they do not have enough money to cover that.

The second stage of the project works with schools and families to teach them how do they have to use the cameras, as well as protecting themselves from the reactions of the army and settlers, thus security tools for the people who is using these cameras against occupation.

The entity members explained us the reasons why they need to carry out this project:

Most of the cases, the army could arrest the Palestinians, but they shoot them to kill them. This is because, mainly in Gaza, the Palestinian resistance has captured soldiers and they have been able to exchange them for Palestinian prisoners; so, the current Israeli strategy is not imprisoning.

In these cases, the Israeli State always argues that the Palestinians brought with them knifes, but thanks to the recordings it has been seen several times that the army itself had put the knife next to the dead body.

Thanks to the filmings, the falsehood and manipulation of the information from the Israeli side has been proved in considering the Palestinian guilty of assault. In such a way, they have been able to show that they are not terrorists, as the Israelis have referred to them, reducing in this way the attacks and threats the families could suffer, that could lead to the point of demolishing their houses.

This recordings have also been used to show that when the Israeli ambulances reach the place they do not assist the wounded Palestinians. That goes against the international law.  

When we went to meet them they showed us a video, that turned out to be the key evidence in the trial. It showed the murder that happened in 2016 in Tel Rumeida. One can see how an Israeli soldier shoots in cold blood to the head of a wounded, defenceless Palestinian man, who is next to a Palestinian already dead. Previously, two Israeli ambulances get there and completely ignore the two Palestinian.

Thanks to that video recording, the soldier responsible of murder was condemned to 18 months in prison, which he did not finish completely.

On the flip side of the coin there is a 12 year-old Palestinian kid who was accused of trying to attack a soldier with a knife. The soldiers wear security clothes and that makes impossible that a 12 year-old child could wound them. The kid was condemned to three years in prison and he has already been there two and a half.

The consequences for the Palestinian who recorded the events on 2016 are the following:

On the day that happened, Israeli army high commanders called him to organize a meeting with him. He refused and they threatened him and his family if he did not delete the video recording.

The settlers in Tel Rumeida organized a demonstration in front of his house. Afterwards, the Israeli army mediated with the settlers in order to make them leave the area, but after a few hours, lots of settlers came back throwing stones and cocktail Molotov to his house. Until today he and his family are still harassed and attacked by the settlers.

 

Palestinians take the risk of filming the attacks and human rights violations to try to achieve justice. Even so the consequences can be very serious.

Another murder that the neighbours could film happened in check-point 56 in 2015. The victim usually went through that check-point because she lived in that area. She only spoke Arabic and since some months she was wearing hijab, covering all her face in a way that you could only see her eyes. The soldier spoke to her in Hebrew and they did not understand each other. The soldier killed her.
To finish with, the organizations have explained us that the Israeli parliament is in the first stage of passing a law. They plan to forbid the filming to soldiers and military infrastructures punishable by 10 and 15 years in prison. Nevertheless, the activists uphold that they will keep on filming, so it is one of the few tools they have to show the truth.

Al-Khalil: recollint entre militars, colons i check-points / Al-Khalil: picking between soldiers, settlers and check-points

Al-Khalil (Hebrón) hem estat recollint olives amb varies famílies amb situacions diferents i cada dia ens hem dividit en grups per així abastir necessitats de més persones. Les famílies amb les que hem treballat a Hebron viuen o a Tal-Romeida o al costat de Kiryat Arba (l’assentament il·legal més gran de Al-Khalil) i totes pateixen la presència constant tant de soldats com de colons Israelians.

A Kiryat Arba, assentament Israelià on hi viuen al voltant de 7500 colons, hem estat ajudant una família que viu al costat de la tanca que delimita l’assentament. En la construcció de la colònia a aquesta família els van expropiar part de les terres i actualment, les oliveres es troben a una banda i altra de la tanca. Els dos primers dies treballem les oliveres de la zona de fora l’assentament però el tercer dia anem a collir a l’altra banda de la tanca, per tant dins l’assentament il·legal. Per realitzar aquesta part de la collita a la família només els hi deixen permís per accedir-hi durant unes hores concretes. Quan arribem davant de la porta per accedir-hi (que tan sols es pot obrir des de l’interior de la colònia) ens trobem amb dos cotxes de militars que ens deneguen el pas a les persones internacionals. Al cap d’una estona i gràcies a la insistència de la família, que han hagut de justificar molt bé qui som, que no portem res perillós, que no portem càmeres, i fins i tot, oferir-los cafè… ens deixen accedir. Ens ha semblat una situació d’abús de poder i d’humiliació cap a les palestines que tan sols volen recollir el fruit de les seves terres. Durant les hores de collita hem estat tota l’estona custodiats per militars.

tanca kiryat arva.jpg

En la mateixa zona on ens allotgem, Tal-Rumeida, la recollida ha estat igualment truncada, com ja hem dit, per la presència de colons i militars. Està situada al costat d’una base militar i per tant hi passen durant tot el dia. Una de les famílies a les que anem a donar suport té, enmig de les seves oliveres, unes vinyes plantades per israelians. El primer dia que hi anem a treballar, de seguida que ens hi posem arriba un colon amb la intenció d’aturar la recollida, situació en què l’exèrcit tot seguit intervé fent-li costat. Després d’una estona de tensió podem prosseguir amb la recollida d’olives però amb al presència militar i de colons al llarg de tot el matí. Al cap d’una estona arriba una colona que ens grava malgrat li demanem que no ho faci.

L’endemà es dóna una situació semblant a mig matí quan el pare de la família troba amagat darrere d’una olivera del seu terreny un colon. Després d’un enfrontament verbal es retira. Comentant la situació viscuda amb els activistes del YAS (Youth Against Settlerments), creuen que era amagat allà per conèixer el terreny i després robar les olives o fins i tot per cremar-les. En aquest camp com en molts d’altres hi havia unes quantes oliveres cremades i filferro d’arç (“alambre de espino”) per tot arreu, que dificultava la collita.

Aquests són només dos dels conflictes que pateixen les palestines diàriament. Ens trobem amb diverses realitats depenent de la família que ajudem. La convivència forçada en què es troben les palestines amb els soldats i colons fa que en alguns casos decideixin tenir un tracte cordial per tal de tenir el mínim de problemes possibles, generant situacions que ens han sorprès.

Malgrat els intents per part de les famílies palestines de poder viure amb tranquil·litat, segueixen patint els atacs per part dels colons de forma continua. De fet, durant les últimes hores que la brigada va estar a Al-Khalil, que coincidia amb una celebració jueva (Shabbat Chayei Sarah), els colons van fer caure una làpida del cementiri que estava davant de la casa d’una de les famílies amb qui havíem treballat. Això va generar un conflicte en el qual els colons van atacar la casa i la família amb total impunitat. La família va demanar ajuda als soldats, qui en comptes de frenar als colons van fer entrar la família a la casa. Dos membres de la brigada que eren amb ells van haver de refugiar-se a dins i val a dir que en tot moment la família volia protegir-los. La resta de la brigada, que era al centre esperant per marxar es van apropar al sentir el rebombori i es van trobar amb desenes de colons atacant la casa. Aquests van començar a increpar i a llençar pedres a la resta de la brigada i per això van haver de refugiar-se també al YAS, on van ser acorralats.

Al llarg d’aquesta setmana hem pogut viure el dia a dia amb les famílies d’Al-Khalil. Se’ns ha fet evident la duresa que es pateix en una ciutat tan extremadament militaritzada. Al-Khalil és la ciutat on hem sentit l’ocupació més en primera persona, ja que malgrat les dificultats que Israel crea en la vida de les Palestins arreu de CisJordània, aquí el control i la coexistència és més complexa.

Els palestins i palestines un cop més ens donen una lliçó de vida; fins i tot en aquesta situació extrema resisteixen l’ocupació amb un somriure.

Eng.

In Al-Khalil (Hebrón) we have been picking olives with families with different situations and we have divided the group in order to help as many people as possible. The families with whom we have been working in Al-Khalil live either in Tal-Romeida or next to Kiryat Arba (the biggest illegal settlement of Al-Khalil) and they all suffer the constant presence of Israeli  soldiers and settlers. 
In Kiryat Arba, the Israeli settlement that has a population of surrounding 7500 settlers, we have been helping a family that lives next to the fence that limits the settlement. While building the colony this family were expropriated part of the lands where we nowadays find the olive trees in both sides of the fence. The first two days we have been picking the olive trees from outside the settlement, but the third day we go to pick to the other side of the fence, so inside the illegal settlement. To do that, the family is only allowed to access it during some hours. When we get to the fence door to get in (that can only be opened from inside the settlement) we find two military cars that forbid the international people to enter. After a while, and thanks to the insistence of the family, after justifying who we are, that we do not have anything dangerous with us, that we do not have cameras and even though, offer them coffee… they let us in. It has been an abuse of power and a humiliation to the Palestinians who only want to pick their olives from their lands. We also have been escorted by the military forces while picking.  

In the same area we are sleeping in, Tal-Rumeida, the harvest has equally been severed, as we said before, because of the military and settler presence. It is located next to a military base and thus they walk around during all day. One of the families that we support has, in between their olive trees, vines planted by Israelis. The first day that we go to work there, a settler comes to stop the harvesting, situation in which the army intervenes taking sides with the settlers. After moments of tension we can continue picking the olives, but the army and the settlers stay with us during all morning. After a while, a settler comes and records us although we tell her not to do it. 
The day after a similar situation happens and the father of the family finds a settler hidden in an olive tree located in his land. After a verbal argument the settler leaves. Speaking about the situation with the YAS (Youth Against Settlements) activists, they think he was hidden there to look around the land and steal the olives or even burn them. As in many other fields, there were some burned olive trees and barbed wire all over the place, something that made the harvesting difficult.
These are only two of the conflicts that the Palestinian suffer everyday. We find different realities depending on the family that we help. The forced coexistence with the soldiers and settlers, makes that in some occasions they decide to have a cordial treatment with them in order to have as less problems as possible.
Although the attempts of the Palestinian families to live peacefully, they still suffer the settlers’ attacks repeatedly. In fact, the last hours the brigade stayed in Al-Khalil, that coincided with a Jewish celebration (Shabbat Chayei Sarah), the settlers kicked a tombstone from the cemetery in front of the house of one of the families we had been working with. That generated a conflict in which the settlers attacked the house and the family with stones with complete impunity. The family asked for help to the soldiers, who instead of stopping the settlers, made the family get into the house. Two members of the brigade that were with them had to take refuge inside the house and it has to be said that the family wanted to protect them above all. The rest of the brigade, who were in the centre waiting for them, got close to the house as they heard the noise and they ran into tens of settlers attacking the house. They started to throw stones also to them and they had to take refuge at YAS, were they were cornered.
During this week we have been living the daily lives of the families in Al-Khalil. It has been clear the harshness of living in a city extremely militarized. Al-Khalil is the city where we have felt the occupation in the first person, even though the difficulties that Israel creates in the Palestinian lives are all over the West Bank, the control and coexistence is harder here. 
The Palestinian again and again teach us life-lessons; even in the extreme situations they resist the occupation with a smile.

Al-Khalil, ciutat fantasma / Al-Khalil, ghost town

Divendres passat arribem a Al-Khalil (Hebrón) i ens trobem enmig d’un enfrontament entre joves palestines i soldats israelians al check-point 56. Aquest check-point és una de les entrades a Tel Rumeida i al casc antic, on cada divendres succeeixen fets similars o pitjors. Les palestines protesten llençant pedres contra el check-point que manté dividit el centre de la ciutat. L’exèrcit israelià fa mostra del seu poder, a vegades com a resposta i d’altres com a provocació, mitjançant tot tipus d’armament. Per entendre la situació actual d’Al-Khalil cal que ens referim a moments en concret del passat, que han configurat la ciutat tal i com la veiem avui.

L’any 1968 un grup d’israelians sota el lideratge del rabí Mosha Levinger va llogar una habitació a un hotel d’Al-Khalil durant 48 hores. Passades les 48 hores el grup va rebutjar marxar i va anunciar la intenció de quedar-se, comptant amb el suport de l’Estat d’Israel i la protecció de l’exèrcit. Dos anys després, el 1970, el grup conjuntament amb l’Estat d’Israel va establir un assentament il·legal en terra confiscada, anomenat Kiryat Arba’. Actualment Kiryat Arba’ té al voltant de 7500 colons i és el més gran de tot Al-Khalil.

D’ençà de l’establiment del primer assentament es va anar propagant la presència de colons a la ciutat. El 1979 un grup de colons de Kiryat Arba’ va ocupar un edifici de la ciutat antiga, convertint-lo en el primer assentament dels quatre que trobem en l’actualitat al centre de la ciutat. Un any després de la primera Intifada, el matí del 25 de febrer de 1994, es va esdevenir la massacre de la mesquita d’Ibrahim, la més gran de tota la ciutat. El colon Baruch Goldstein va entrar a la mesquita amb un rifle d’assalt, sense ser aturat per la guàrdia israeliana, i va disparar matant a 29 palestines i ferint-ne un centenar. A continuació alguns supervivents van colpejar-lo per aturar la massacre matant-lo a l’instant. Com a resposta, l’exèrcit israelià va matar a quatre persones més i va impedir l’assistència mèdica al centenar de víctimes.

Després de la massacre, l’Estat d’Israel va decidir mantenir la zona tancada (Mesquita d’Ibrahim i Shuhada Street) durant sis mesos. Quan la mesquita va tornar a obrir, aproximadament el 70 % havia estat convertida en una sinagoga, quedant-se així el jardí i l’entrada principal. Tot i així, avui en dia les palestines tenen prohibida l’entrada a la sinagoga i per poder accedir a la mesquita han de passar dos check-points.

Anys després, el 1997, l’OLP (Organització per l’Alliberament de Palestina) i l’Estat d’Israel signen el protocol d’Hebrón (Al-Khalil) dividint la ciutat en dues àrees: H1 i H2. L’H1 suposa el 80% de la ciutat i està controlat per l’Autoritat Palestina. Mentre que l’H2 correspWhatsApp Image 2018-11-03 at 11.28.31.jpegon al 20% restant i es troba sota el control militar israelià. Aquesta zona no només comprèn els assentaments il·legals, sinó que engloba habitatges i infraestructures palestines juntament amb el centre comercial de la ciutat. El dret de moviment de les palestines a la zona d’H2 és altament restringit. Al centre de la ciutat no hi poden accedir en cotxe i les ambulàncies necessiten un permís per a fer-ho, i en segons quines zones d’H2 l’entrada per les palestines està prohibida. A més, trobem repartits per la zona 22 check-points, en algun dels quals es necessita estar registrat com a resident a la zona per a poder-hi entrar, això comporta que no puguis rebre visites de familiars i amics a casa sense comptar amb un permís de l’Estat d’Israel.

 

WhatsApp Image 2018-11-03 at 11.30.45.jpegA banda d’aquesta restricció de moviment, l’Estat d’Israel exerceix una violènciaconstant contra la població palestina de la zona d’H2. Passar els check-points, en el millor dels casos, els comporta haver d’ensenyar identificació, buidar-se butxaques, treure’s cinturons, ensenyar turmells, canells i cintura. Tot i així, no són pocs els casos d’assassinats en aquests punts de control. Just una setmana abans que arribéssim a Al-Khalil havien assassinat a una palestina a un dels check-points. Els militars disparen a les palestines sota el pretext de sentir-se amenaçats. La violència no només és exercida pels militars, sinó que els colons (que poden anar armats) sovint ataquen i assetgen a les palestines amb total impunitat, com per exemple llançant brossa, orina i àcid a cases i carrers palestins. És per això que la ciutat antiga i els diferents edificis s’han convertit en una gàbia, miris on miris trobes reixes per protegir-se dels atacs.

L’exemple més clar de restricció de moviment el trobem a Shuhada Street, com s’ha esmentat més amunt. Aquest era el carrer principal de la ciutat, que vertebrava el comerç i els mercats d’aquesta i que permetia també la connexió entre diferents punts d’Al-Khalil. El carrer ha estat tancat en diverses ocasions per a les palestines, i avui en dia el seu accés està completament prohibit per totes elles, inclús per aquelles que hi viuen que han hagut de buscar accessos alternatius. Aquest carrer, abans ple de vida i que havia estat punt de trobada, avui és un carrer desert i fosc, i aquells que el trepitgen són sols soldats i colons que pretenen canviar el relat de la història de l’ocupació. Tal i com es pot veure escrit en alguns edificis del casc antic, el seu desig és veure tota la zona d’H2 convertida en Kiryat Arba’.

WhatsApp Image 2018-11-03 at 11.28.17.jpeg

Eng.

Last Friday we got to Al-Khalil (Hebron) and we found ourselves in the middle of a conflict between Palestinians and Israeli soldiers at check-point 56. This check-point is one of the entrances to Tel Rumeida and the old city, where every Friday similar or worse events happen. The Palestinian protest throwing stones against the check-point that divides the city centre in two. The Israeli army demonstrates his power, either as an answer or as a provocation, using all kinds of weapons. To understand the current situation of Al-Khalil we have to go back in time to see why the situation is like this nowadays.  

In 1968 a Israeli group under the leadership of the rabbi Mosha Levinger rented a room in a hotel in Al-Khalil during 48 hours. After 48 hours they refused to leave and announced that they were going to stay there, with the Israeli State support and the army’s protection. After two years, in 1970, they established the illegal settlement where they confiscated the land and they called it Kiryat Arba. Nowadays Kiryat Arba has around 7500 settlers living and it is the biggest settlement in Al-Khalil.

Since then the settlers presence grew in the city. In 1979, a group of settlers in Kiryat Arba occupied a building in the old city, turning it into the first settlement out of the four that we  currently find in the city centre. A year after the First Intifada, the 25th of February of 1994, the Ibrahim Mosque massacre took place. The settler Baruch Goldstein got into the mosque with an assault rifle, without being stopped by any Israeli security guard and shot killing 29 Palestinian and wounding a hundred.

Following these events some survivors kicked him killing him instantly. As an answer, the Israeli army killed four more people and prevented the medical assistance to the hundred of victims.

After the massacre, the Israeli State decided to keep the area closed (Ibrahim Mosque and Shuhada Street) during six months. When the mosque was opened again, a 70% had been turned into a synagogue, taking in this way the garden and the principal entrance. Although, nowadays the Palestinian are not allowed to enter the synagogue and in order to enter the mosque they have to cross two check-points.

Years after, in 1997, the PLO (Palestine Liberation Organization) and the Israeli State signed a protocol which divided Hebron in two areas: H1 and H2. H1 is the 80% of the city and is controlled by the Palestinian Authority. H2 is the 20% and it is under Israeli military control. The latter includes illegal settlements, Palestinian infrastructures and buildings and the city commercial centre. The right of movement in H2 is highly limited. In the city centre they cannot use the car, the ambulances need a permit to get in and in some areas of H2 the entrance for Palestinians is forbidden. What is more, we find 22 check-points in the area, some of which you need to be registered as a resident to get in. That brings with it that if a relative or a friend wants to visit you, he or she can not without the Israeli State permit.

Apart from this restriction of movement, the Israeli State perpetrates violence against the Palestinian population in H2 constantly. To cross the check-points, at best, they have to show the ID, empty their pockets, show their ankles, wrists and waist. Even so, not a few murder cases have happened in these controls. Only a week before we arrived in Al-Khalil they had murdered a Palestinian in one of the check-points. The army shoot the Palestinian with the justification that they feel threatened. Violence is not only perpetrated by the army, but the settlers (who can be armed) usually attack and harass the Palestinian with total impunity, for example throwing trash, urine or acid to the Palestinian houses and streets. It is for that reason that the old city and the different buildings have turned to be a cage, just because wherever you look you see fences to protect themselves from the attacks.

The clearer example of restriction of movement is found in Shuhada Street, as it is said above. It was the main street in the city, where the commerce and markets were found and permitted the connection with different spots of Al-Khalil. These street has been closed several times and nowadays it is not allowed for the Palestinian to walk through, even for those who live there and they have been forced to find new ways to get in. These street, full of life and a meeting point before they closed it, is nowadays a dark and desolate street, and those who can walk through it are soldiers and settlers that try to change the history of occupation. As it is seen in some of the old city buildings, their desire is turning H2 into Kiryat Arba.

Khan Al-Ahmar, punta de llança de la lluita palestina / Khan Al-Ahmar, the Palestinian fight spearhead

Dijous 25 d’octubre vam deixar Bethlehem rumb Khan Al-Ahmar. En arribar, vam conèixer un home gran de Tulkalem. Aquest portava des del mes de juliol a Khan Al-Ahmar per donar suport a la població i lluitar contra l’ocupació. Posteriorment, ens va rebre el coordinador de “Save Khan al Ahmar”, Abdullah Abu Rahma, i l’alcalde del poble, Abu Hamis. Ens van explicar la situació política, social i econòmica de Khan Al-Ahmar i els poblats del voltant.

Khan Al-Ahmar és un poblat de beduïns de 200 habitants situat entre les ciutats de Jericó i Jerusalem. Al seu voltant, hi ha 45 poblats beduïns més. Khan Al-Ahmar centralitza els principals serveis públics de la resta de poblats: escola, clínica mèdica i punt de trobada social per les demandes i reivindicacions col·lectives.

El beduïns es dediquen a la transhumància des de fa segles pels territoris palestins. La població de Khan Al-Ahmar i els poblats del voltant es van instal·lar a l’actual ubicació entre el 1951 i 1952 després de la Nakba, prèviament estaven establerts al desert del Negev, d’on van ser expulsats el 1948. Actualment, aquests poblats es troben enmig de dos assentaments il·legals a l’est de Jerusalem. Els assentaments reben el nom de Ma’ale Adumim i Kfar Adumim, tot i així, al seu voltant s’estan construint outposts (assentaments jueus israelians sense autorització legal de l’Estat d’Israel, però amb el suport militar i institucional en serveis públics com l’aigua, l’electricitat, etc).

El 1995 l’estat d’Israel va instaurar un pla de construcció a Cisjordània, anomenat “Pla E1”, que consisteix en expandir les colònies il·legals entorn a la província de Jerusalem. Khan Al-Ahmar i els poblats del voltant estan situats a l’extrem est d’aquesta província. Per aquest motiu, l’estat d’Israel vol enderrocar-los i expandir Ma’ale Adumim i Kfar Adumim fins a unir-los.

Aquest pla provocaria, en perspectiva general, la separació en dues parts de Cisjordània i l’aïllament de Jerusalem, que quedaria delimitat pels assentaments i les seves infraestructures. A petita escala, el pla comportaria l’aïllament de les poblacions palestines dins la província de Jerusalem. L’estat d’Israel pretén, d’aquesta manera, seguir ocupant i fraccionant els territoris palestins, perpetuant així l’apartheid.

dhqfjjxw4aamflr.jpg_1718483346.jpg

Des del mes de juliol l’estat d’Israel ha intentat enderrocar la població de Khan Al-Ahmar en diferents ocasions, però la resistència popular palestina no-violenta i la pressió internacional ha pogut frenar-ho. El passat 20 d’octubre el govern israelià va anunciar que posposava la demolició però sense data de reactivació. Tot i així, els habitants de Khan Al-Alahmar i els poblats del seu voltant segueixen en alerta, vivint una situació d’incertesa, ja que l’objectiu d’enderrocament segueix vigent i només s’ha aturat temporalment degut a la pressió mediàtica i el suport internacional a la lluita palestina.

Gràcies a la mobilització i la solidaritat del poble palestí d’arreu de Cisjordània, aquests últims mesos Khan Al-Ahmar s’ha convertit en un símbol de resistència i lluita contra l’ocupació, aconseguint així una petita victòria contra els embats constants de l’estat d’Israel.

Eng.

On Thursday 25th of October we left Bethlehem towards Khan Al-Ahmar. When we got there, we met an elder man from Tulkalem. He was staying there since July to support the people living there and to fight against occupation. Later on, the coordinator of “Save Khan al Ahmar” Abdullah Abu Rahma and the town’s mayor welcomed us. They explained the political, social and economical situation of Khan Al-Ahmar and the surrounding villages.

Khan Al-Ahmar is a Bedouin village of around 200 inhabitants located in between Jericho and Jerusalem. Around it there are 45 Bedouin villages. Khan Al-Ahmar centralizes the main public services of the surrounding villages: the school, the clinic and the social meeting point for political demands and other requests.

The Bedouins are transhumants through the Palestinian territories since centuries ago. Khan Al-Ahmar and the surrounding villages settled down in the current place between 1951 and 1952 after the Nakba. They were previously settled in the Negev desert, from where they were expelled in 1948. Currently, these villages are located between two illegal settlements east of Jerusalem. The settlements are called Ma’ale Adumin and Kfar Adumim, but they are also building outposts (Israeli jewish settlements without legal authorization from the side of the Israeli State, but with the military and institucional support in public services such as water, electricity,etc.)

In 1995, the Israeli State established a building plan in the West Bank called “E1 Plan”, that would expand the illegal settlements around the province of Jerusalem. Khan Al-AHmar and the surrounding villages are located in the east end of this province. It is for that reason that the Israeli State wants to demolish them and expand Ma’ale Adumim and Kfar Adumim until they unify them.

This plan would trigger, in a general perspective, the division of the West Bank in two parts and the isolation of Jerusalem, that would be delimited by the settlements and its facilities. In small-scale, the plan would trigger the isolation of the Palestinian villages in the Jerusalem province. The Israeli State intends in this way keep on occupying and dividing the Palestinian territories perpetuating the apartheid.

Since July, the Israeli State has tried to demolish Khan Al-Ahmar several times, but the non-violent Palestinian popular resistance and the international pressure have halted the demolition. The 20th of October the Israeli government announced that they postponed the demolition but without any other information on future decisions. However, the inhabitants of Khan Al-Alhmar and the surrounding villages remain on high alert, living an uncertain situation, given that the demolition still prevails and they have only stopped it because of the media pressure and the pro-Palestinian international support.

Thanks to the mobilization and solidarity of the Palestinian people from all the West Bank, the last months Khan Al-Ahmar has become a symbol of resistance and the fighting against occupation, achieving in this way a small victory against the constant clashes of the Israeli State.

Bethlehem, ocupació i pelegrinatges. On va néixer el fill de Déu i va morir la humanitat. / Bethlehem, occupation and pilgrimages. Where the son of God was born and humanity died.

Deixem enrere les terres del nord de Nablus on tant a Burin com a Kafer Qaddum ens han obert casa seva i narrat les seves vides. Amb el cor ple d’agraïment i d’amor cap aquesta gent, però alhora amb ràbia, tristesa i impotència per totes les injustícies que succeeixen aquí dia rere dia.WhatsApp Image 2018-10-27 at 10.03.42 (1)

Comencem el nostre camí direcció cap a Bethlehem. Al llarg del trajecte, un cop passem Ramallah, ens topem amb el mur que fa de Cisjordània una gran presó. Ens acompanyarà fins a la nostra destinació, Bethlehem.

Tot just arribar a Bethlehem ens dirigim cap a Aida Camp (6.000 habitants), un dels camps de refugiades creats després de la Nakba. Les famílies que habiten al camp van ser expulsades dels seus pobles originaris amb la promesa que podrien tornar aviat. És per això que només van agafar les claus de casa i poques pertinences. Aquestes claus s’han convertit en el símbol del dret al retorn dels palestins a les seves terres i, just a l’entrada del camp, ens la trobem representada de forma monumental.

Ens allotgem a Aida Youth Center, una associació cultural destinada als infants i joves del camp. Coordinen diversos projectes que tenen per objectius omplir de vida el camp i crear teixit entre el jovent.

El mur que separa l’Estat d’Israel amb els territoris del West Bank envolta el camp. Al costat d’aquest, trobem un temple on suposadament hi ha enterrada Raquel, mare de Moisès. Aquest fet es va utilitzar com a pretext per a ampliar el mur i construir-hi una base militar controlant així la població del camp. En aquesta base militar hi ha una gran porta que permet l’accés directe i ràpid de l’exèrcit al camp en qualsevol moment.

WhatsApp Image 2018-10-27 at 10.03.42 (2)

El mur es va començar a construir l’any 2002 després de la Segona Intifada, per justificar “la protecció de la població israeliana dels terroristes palestins”, és a dir per raons de seguretat. No obstant això, se segueix impulsant la construcció i ampliació d’assentaments dins de les fronteres del West Bank. Aquest fet fa palès el veritable objectiu del mur: aïllar la població palestina i tenir-la controlada. Aquest mur separa Cisjordània dels territoris ocupats l’any 1948, però no ho fa seguint la Línia Verda creada l’any 1967, sinó que es menja un 8,5% de la suposada divisió entre el West Bank i l’Estat d’Israel. Avui en dia el mur té un recorregut de més de 700km però segueix en construcció. Al llarg del seu traçat hi ha diverses torres de vigilància i check points en els llocs de pas.

Aida ha sigut i és un dels punts més conflictius de Bethlehem per la seva localització arran del mur. El camp és el lloc on s’ha utilitzat i s’utilitza més gas lacrimògen de tot el món. Les conseqüències d’aquests gasos no s’han analitzat per saber l’efecte que té a llarg termini sobre la població que els rep. Els gasos s’utilitzen de forma indiscriminada tant en manifestacions com en altres situacions quotidianes, com per exemple a l’hora que surten els infants de l’escola, on assisteixen infants d’Aida Camp i d’Al A’zzah. Aquesta es troba a tocar del mur i degut als constants llançaments de gasos es va veure obligada a tapiar gran part de les finestres.

Una altra forma de violència per part d’Israel cap a les persones que viuen als camps és el control i escàs subministrament de recursos bàsics com l’aigua i l’electricitat. La població dels campaments de refugiades tan sols té accés a l’aigua durant dos dies al mes, és per això que han d’emmagatzemar-la en dipòsits dalt dels terrats per sobreviure la resta de dies. Els colons que viuen els assentaments del voltant de Bethlehem gaudeixen de fins a 400 litres al dia, mentre que les palestines dels campaments de refugiades tan sols 10.

WhatsApp Image 2018-10-27 at 10.03.42.jpeg

A deu minuts caminant d’Aida Camp visitem a l’Echlas refugiada a Al A’zzah Camp. Ens obre les portes de casa seva per parlar de l’ocupació des de la seva perspectiva: com a dona, com a persona amb mobilitat reduïda i com a refugiada. Viu al camp de refugiades més petit del West Bank, on últimament costa mantenir els llaços veïnals degut als moviments de població arrel de l’ocupació.

A Bethelem gran part de la població palestina es veu obligada a anar a treballar a Jerusalem que es troba tan sols a 7,4km. A la sortida de Bethlehem hi ha construït el checkpoint 300, un dels més grans del West Bank, on cada nit, a partir de les dotze, 10.000 persones es veuen obligades a passar-hi per poder arribar al seu lloc de treball a les sis del matí. Totes elles es veuen sotmeses a fer llargues cues en un espai reduït, hermètic, amb passadissos estrets, pujades i baixades sense motiu, portes corredisses, llums semblant a semàfors per permetre el pas i normes estrictes sobre l’actitud que han de tenir durant el seu pas pel control, que fan explícita l’estratègia de la por.

A Bethelehem se’ns fa evident una situació d’apartheid on els palestins i palestines viuen sota el control constant i la dominació per part d’Israel. Aquesta realitat contrasta amb la que es viu a la ciutat vella de Bethlehem, on milers de turistes passen cada any per visitar l’espai on va néixer Jesús, aliens a l’infern que es viu a la ciutat santa. Molts turistes no són conscients de la situació que viu el poble palestí i, fins i tot, al visitar Bethlehem pensen que son a Israel. El turisme ha arribat fins el punt de convertir el mur en una atracció, on hi podem trobar l’hotel del mur, botigues de records i turistes fent-se fotografies. És un exemple de com el capitalisme absorbeix totes les esferes de la vida, fins i tot aquelles més inhumanes, convertint en un producte construccions tan perverses com el mur de Cisjordània.

Eng.

We leave the northern territory where they have welcomed us and told the stories of their lives. It is with hearts full of gratitude and love that we leave, but also with rage, sadness and impotence because of all the injustices they suffer day after day.  

We begin our way to Bethlehem. During our journey once we’ve passed by Ramallah we find again the wall that makes the West Bank a prison, which we will see until we get to Bethlehem.

When we arrived to Bethlehem we went to Aida Camp (6.000 inhabitants), one of the refugee camps created after the Nakba. The families living there had escaped from their original villages thinking that they could come back to their homes. It is for that reason that they did only take with them the keys of their houses and a few belongings. These keys have turned into a symbol of the right of return of the Palestinians to their lands and we find it represented at the entrance of the camp as a monument.

We stay in Aida Youth Center, a cultural organization that works with the youth and kids of the camp. They coordinate different projects that are intended to enliven the camp and make the youth be united.

The Apartheid wall that separates the Israeli State and the West Bank surrounds the camp. Next to it there is a temple where Raquel (the mother of Moises) is supposedly buried. That makes it an important pilgrimage place for the Jewish. It was used to justify the extension of the wall and build a military base controlling in this way the camp’s population. This military base has a big door that allows the army to get quickly and directly into the camp.

The wall started to be built in 2002 after the Second Intifada to justify the “protection of the Israeli population of the Palestinian terrorists”, say security reasons. However, they keep on building and extending the settlements inside the West Bank. That shows the real goal of the wall: isolating the Palestinian population in order to control them. The wall separates the West Bank and the occupied territories of 1948, which does not follow the Green Line established in 1967, but takes up a 8.5% of the supposed division between the West Bank and the Israeli State. Nowadays, the wall has 700 km but it is still in construction. Along the wall, there are observation towers and check points where people walk by.

Aida Camp has been one of the most conflictive camps in Bethlehem because of its location close to the wall. The camp is the place where more tear gas has been used and is still being used in the world. Its consequences have not been analyzed to know the effects the tear gas has over the population that receives it long term. The gas is indiscriminately used in protests and other day-to-day situations, as when the children of Aida and Al-A’zzah camps get out of school. It is just next to the wall and because of the constant gassing they were forced to wall a great amount of the windows.

 Another form of violence on the part of Israel to those people living in the refugee camps is the control and short suppliance of the core resources like water and electricity. The population in the refugee camps has access to water only two days by month and that is why they have to store it in pipes in the rooftops in order to survive the remaining days. The settlers that live in the settlements surrounding Bethlehem have 400L a day, while the Palestinians in the camps only 10.

We visit Echlas, a refugee in Al’Azzah Camp which is only 10 minutes walk away from Aida Camp. She welcomes us in her house to talk about occupation from her point of view: as a woman, as a disabled and as a refugee. She lives in the smallest West Bank refugee camp, where it is difficult to maintain ties with the neighbors due to the movement of the population in the aftermath of occupation.

A big amount of the Palestinian population in Bethlehem is forced to go and work in Jerusalem, which is only 7.4 km away. At the edge of the city we find the check point 300, one of the biggest in the West Bank where every night from 12 a.m 10.000 people are obliged to cross it in order to get to their work places at 6 a.m. All of them are subjected to do large queues in a confined and tight space, narrow aisles, ups and downs without any reason, sliding doors, lights that resemble traffic lights in order to cross and strict regulations about their attitude while they go through this control, something that makes explicit the fear strategy we have talked about before.

In Bethlehem it is made clear the Apartheid situation where the Palestinians live under constant control and domination by Israel. This reality is in contrast with Bethlehem old city’s situation, where thousands of tourists visit the place where Jesus was born, alienated from the hell that the people who live in the Holy city suffer. A great amount of tourists are not aware of the situation that the Palestinians suffer from and they even think that when they visit Bethlehem they are visiting Israel. Tourism has get to the point that the wall is a touristic attraction, where you can find the wall’s hotel, souvenir shops and tourists making photographs. It is an example of how capitalism soaks up all areas of life, even the most inhuman sides, converting wicked buildings like the West Bank wall into a product.

Estada a Kafer Qaddoum / Our days in Kafer Qaddoum

Seguim a Kafer Qaddoum, ja som a l’equador del viatge. Ens estem allotjant en un pis cedit per veïns del poble, on cada dia rebem la seva visita. Ens ofereixen tè, cafè i shisha. Estan molt contents de que estiguem aquí donant suport a la seva causa.

Tant divendres com dissabte, vam estar a la manifestació que reivindica l’obertura de la carretera que connecta el poble amb Nablus. La resta de dies hem estat collint olives amb diferents famílies, una d’elles ja l’havíem conegut l’any anterior, consolidant així vincles molt forts que es mantenen a cada campanya de la Recol·lectiva. Parlant amb el fill de la família, de 27 anys, ens adonem de la distància que hi ha entre la seva realitat i la nostra: “vaig veure a un documental que entre Suïssa i Bèlgica hi ha una frontera sense murs. Un home passava d’un país a l’altre fent un salt!”.

Ahir al vespre ens va sobtar el so de clàxons per tot el poble. Aviat ens van explicar que havien alliberat a un noi després de 4 mesos a la presó, havent pagat 2.000 sheckels (500 euros) de multa. L’havien detingut en una emboscada durant una de les manifestacions setmanals de Kafer Qaddoum. Ens vam acostar al centre del poble per veure de primera mà la rebuda que li feien, i ens vam sorprendre al veure que amb prou feines tenia 15 anys, l’estat d’Israel pot posar a la presó als palestins i les palestines des dels 12 anys. El vam saludar i li vam transmetre tota la força. Aquestes celebracions pels carrers dels pobles palestins són habituals quan hi ha un alliberament d’un pres i normalment acaben amb una festa final a la casa de la família, posant en valor el fet d’haver estat pres per defensar el territori palestí.

Aquest dilluns començava el permís per recollir olives a camps propers als assentaments. Ens havien comentat que no acostumaven a rebre atacs dels colons, a diferència d’altres zones com ara Burin, però era important la nostra presència per poder enllestir aviat la collita, ja que gaudeixen de com a molt una setmana per fer-ho, temps totalment insuficient per culminar la collita. A més, aquests permisos varien segons la zona. Així doncs, avui ens hem dividit en dos grups per treballar en camps del voltant de l’assentament il·legal de Qaddoumim, a les afores de Kfr Qaddoum (aquest assentament pren el nom original de Kafer Qaddoum, en una nova mostra d’apropiació de la cultura palestina per part del sionisme).

Un dels grups s’ha dirigit cap a l’entrada del poble que està tallada des del 2003. Allà, just on hi ha una barrera que impedeix el pas de les palestines per la carretera, hi havia un check-point per controlar cada família que es dirigia cap a les seves terres malgrat tenir el permís corresponent. S’havia format una cua de cotxes i les palestines s’havien d’esperar al voltant d’una hora, ja que l’exèrcit els demanavaa quins camps es dirigien, quantes persones eren i la seva identificació, que es quedaven fins que tornessin. A més, cada família era controlada per un o dos membres de l’exèrcit que els vigilaven durant tota la jornada i decidien quan era l’hora de plegar.

55d75bd6-4a8b-4db3-a145-406d3008da56.jpeg

Quan ha tocat el torn de la família que els cinc integrants de la brigada acompanyaven, davant la presència d’internacionals, l’exèrcit ha preguntat amb prepotència quants eren, la seva nacionalitat i han intentat fotografiar-los sense èxit. Després de varies trucades els han denegat l’accés. Això és una mostra de l’estratègia de l’Estat d’Israel per impedir la difusió i el suport internacional a la causa palestina. Les fotografies que han fet avui a les companyes funcionen habitualment com una amenaça als internacionals per impedir-los el retorn aquestes terres. Així doncs, aquest grup s’ha vist obligat anar a donar suport a una altra família que també tenia un permís insuficient per recollir totes les seves oliveres.

L’altre grup ha pogut accedir sense problemes. Els ha cridat l’atenció el soroll de roques caient des d’un camió. Un granger els ha explicat que estan soterrant oliveres per construir-hi al damunt i així estendre l’assentament il·legal de Qaddoumim. D’altra banda, el pare de la família els ha explicat que l’octubre de 2015 va rebre 2 trets mentre treballava com a infermer a la manifestació de Kafer Qaddoum. Comenta que l’exèrcit israelià el va voler convèncer que havien sigut les pròpies palestines que l’havien disparat, fet que es va desmentir posteriorment a través d’un judici.

44647804_10216733306472583_788167206516031488_o.jpg

Tanquem la nostra estada a Kafer Qaddoum havent vist una nova cara de l’ocupació de l’Estat d’Israel i de la resistència palestina, seguim convençuts del dret i de la necessitat de resistir del poble palestí.

 

Eng.

We continue in Kaffr Qaddoum, halfway of our stay in Palestine. We are staying in a flat ceded by the people of the village, where they visit us everyday. They offer us tea, coffee and shisha. They are glad that we stay there supporting the cause.

We went to the protest on Friday and Saturday that vindicates the opening of the road that connects the village with Nablus. The remaining days we have been picking olives with different families and we knew one of them from past years, reinforcing in this way bonds that we maintain in every brigade that La Recolectiva does. We have been talking with the 27 year-old son of the family and we realize the wide distance between our reality and theirs: “I saw a documentary that explained that in between Switzerland and Belgium there’s a border without walls. A man walked from one country to another with just one step!”

The sound of car horns in the village impressed us. Someone explained us that the Israelis had released a guy that stayed 4 months in prison paying 2.000 Scheckels (500 euros) as a fine. They ambushed him during a protest in Kafer Qaddoum. We went to the center of the village to see first hand how they received him, and we were surprised to see that he was only 15 years old. The Israeli State can imprison the Palestinians since they are 12. We welcomed him and gave him our support. These celebrations in the streets of the Palestinian villages are common when there is a releasing of a prisoner and they normally finish with a party in the family’s house, placing value to the fact that he/she has been imprisoned to defend the Palestinian territory.    

The permit they need to start the olive picking in the fields close to the settlements started this Monday. They said they are normally not attacked by the settlers unlike other places like Burin, but our presence was important for them to finish the harvest as soon as possible, given that they only have one week to pick, insufficient time to finish the picking. What is more, these permits change depending on the area. We were divided into two groups to work in the fields close to the illegal settlements of Qaddoumim, in the outskirts of Kafr Qaddoum (this settlement takes the name from Kafer Qaddoum, again showing the zionist cultural appropriation).

One of the groups went to the entrance of the village that is closed since 2003. There was a check-point to control each family that was going to their lands even though they had the permit. There were loads of cars lined up and the Palestinian people had to wait almost an hour, given that the army asked them to which field they were going to, how many people they were and their identification, which they kept until they came back. What is more, each family was controlled by one of two members of the army during all day and they decided when was the time to finish the harvest that day.

When it was the turn of the family the five members of the brigade were going with, the army asked arrogantly how many of them were there, their nationality and tried to take pictures of them unsuccessfully. Then they were denied the access. That is again a proof of the Israeli strategy to prevent the spread of the international support to the Palestinian cause. The pictures that they have done to our comrades normally serve as a threaten to internationals to prevent their entrance to the country again. Thus, that part of the brigade has been obliged to support another family that also had an insufficient permit to finish their harvest.

The other group didn’t have any problem accessing the lands. It caught their attention the rocks falling from a truck. A farmer explained them that the settlers next to that land are burying the olive trees to build the settlement over them and in this way expand the illegal settlement called Qaddoumim. On the other hand, the grandfather of the family explained them that in October 2015 he was shot while he was working as a nurse in the Kaffr Qaddoum protest. He remarked that the Israeli army wanted to convince him that it were the Palestinian who shot him, something that was belied later in the judgement of the case.

We leave Kaffr Qaddoum seeing the other side of the occupation of the Israeli State and the Palestinian resistance and we are still convinced of the right and need of the Palestinian peoples to resist.

Arribada a Kafr Qaddum / Getting to Kafr Qaddum

Marxem de Burin amb la notícia de que estan bombardejant Gaza un altre cop, de moment les dades que tenim confirmen una persona morta.

El trajecte cap a Kafr qaddum hauria d’haver estat d’aproximadament 13 km però, degut al tancament de la carretera que connecta amb Burin, hem hagut de fer al voltant de 26 km. A l’arribar, hi havia una celebració a una escola de nenes on ens han convidat, tot seguit ens ha rebut a l’ajuntament l’alcalde i el nostre enllaç durant la nostra estada aquí. Ens han donat la benvinguda i ens han contextualitzat la situació del poble en referència al conflicte. A Kafr qaddum des de l’1 de juliol de 2011 s’hi fa una manifestació cada divendres per reivindicar l’obertura de la carretera que, com ja hem dit abans, va quedar tallada arrel de la segona intifada, l’any 2003. La carretera segueix tancada tot i que els hi havien promès que l’obririen. Des que van començar les protestes es comptabilitzen 85 persones ferides amb bales reals fins el 2016, any en que es va parar d’utilitzar aquest armament degut a la pressió internacional, tot i que també utilitzen altres tipus d’armament (bales de goma, gasos lacrimògens, etc). Cada casa té un detingut, un ferit, o un mort. Ser ciutadà de Kafr Qaddum comporta que en check-points i altres controls els tractin de violents. Això forma part de l’estratègia que tenen des de l’Estat Israelià de manipular la informació per aconseguir els seus objectius.

El fet de tenir la carretera tallada comporta no poder accedir als camps i, si no els conreen durant 2 o 3 anys, l’estat d’Israel se’ls pot apropiar.

A més, ens expliquen que només tenen permís durant una setmana per fer la recollida d’olives, tot i que necessiten de 20 a 30 dies per a dur-la a terme.

Durant el segon dia visitem una de les dues premses d’oli del poble i ens expliquen el procediment des que porten les olives fins que l’oli està llest.

El camp on hem estat treballant està molt a prop d’un assentament israelià i no hi ha hagut enfrontaments directes, però aquest queda dividit pel corrent d’aigües fecals provinent de la colònia. Al voltant de Kafr Qaddum hi ha cinc assentaments, un d’ells és Kedumim, una de les colònies més antigues del West Bank (1975) amb 3.000 colons. Hi ha la intenció per part del govern Israelià d’unir els 5 assentaments per tal d’aïllar i dividir les poblacions Palestines. Aquesta estratègia és la mateixa que duen a terme a tot el West Bank (Cisjordània) amb l’aïllament de Jerusalem com a primer objectiu.

WhatsApp Image 2018-10-19 at 19.33.05.jpeg

Assistim a la manifestació del divendres per donar suport a les companyes Palestines i la marxa s’atura quan arribem on comença el tall de la carretera, just on hi ha les darreres cases del poble. Hi trobem 3 o 4 soldats que aprofiten per pujar als terrats de les cases per disparar bales de plom recobertes de goma amb prou potència per poder destrossar cascs antibales, a les que els palestins responen amb pedres per defensar-se. Alhora, un altre contingent de soldats s’aproxima al poble des de les muntanyes dels voltants, i reben la resposta dels més joves del poble que els fan recular. Es viuen moments de tensió, no tant pels fets i les accions comeses sinó que més aviat pels precedents. Al cap d’una hora, els militars que es trobaven a la carretera han reculat, i els manifestants han anat a sumar forces a la zona de muntanya. Després d’intentar dissoldre la concentració mitjançant bales de plom recobertes de goma i d’altres explosius, han acabat retirant-se. Els manifestants per cloure la protesta, han encès piles de pneumàtics prop de l’assentament per tal de mostrar la seva disconformitat i el compromís de seguir resistint.

La constància del poble palestí es fa palesa un cop més amb Kafr Qaddum, on el desgast d’una manifestació per setmana no fa perdre el convenciment de seguir lluitant.

Eng.

We leave Burin with the news that they are bombing Gaza again and for the time being a death is confirmed.
The way to Kafr Qaddum should have been of approximately 13 km but because of the closing of the road that links the village with Burin we have traveled 26 km. When we have arrived here we have been invited to a celebration in a girls school and after that, the mayor and our contact in Kaffr Qaddum have welcomed us and given a contextualization of the village in reference to the conflict.

Since the 1st of July of 2011 there is a demonstration every Friday to vindicate the opening of the road that, as we said before, was closed in the aftermath of the Second Intifada of 2003. The road is still closed although they told them they were going to open it again. Since the protests started, an amount of 85 people were injured with real bullets until 2016, when they were supposed to stop using them due to international pressure even though they still use other kinds of weapons (rubber bullets, tear gas, etc.) Each family has an arrested, wounded or dead member. To be a citizen of Kafr Qaddum brings with it that in check-points and other controls being accused of being violent. That is part of the strategy that the Israeli State has of manipulating the information to achieve their objectives.

The fact that they have the road closed means not being able to have access to the fields and if they do not go and till their lands during a period of 2 or 3 years, the Israeli State can appropriate these lands. What is more, they only have permission during a week to do the olive harvest, while they need 20 or 30 days to complete it.

During the second day we go and visit one of the two oil press and we are explained the procedure since the farmers bring the olives until the oil is ready.

The field we have been working in is really close to an illegal Israeli settlement. Even though no direct confrontation has occurred, sewage divides the field coming from the settlement. There are 5 settlements surrounding Kafr Qaddum and Kedumim is one of the oldest settlements in the West Bank (1975) with 3.000 settlers inhabiting them. The Israeli government has the intention of unifying the 5 settlements in order to isolate and divide the Palestinian villages. This strategy is the same strategy that they use in all the West Bank with the isolation as the main objective.

We decide to take part in the demonstration they do every friday to support the Palestinians and we find ourselves forced to stop when the closing of the road starts where the last houses of the village are located. We find 3 or 4 soldiers that take the opportunity to get into the rooftop of those houses to shoot lead bullets which have enough power to destroy bulletproof helmets, and the Palestinian react throwing stones to protect themselves. At the same time, another group of soldiers gets closer to the village from the mountains surrounding and the youth reacts making them step back. There are moments of great tension not only because of what happens there but also of the preceding events. After an hour, the armed forces that are located in the road also steps back and the people attending the demonstration join the ones in the mountains. After trying to scatter the demonstration using lead bullets covered with rubber and other explosives they withdraw. The demonstrators fire tyres close to the settlement to finish the protest, to show their disconformity and to keep on resisting.

The constant fight of the Palestinian population has again been shown with Kafr Qaddum, where a weekly demonstration does not make them want to stop fighting.

Últims dies a Burin / Last days in Burin

Aquests dos últims dies hem estat a Burin collint a diferents camps, donant suport a les famílies que hi treballen. La brigada ha sumat l’últim component i ja es troba finalment completa.

A causa de la situació de perill que es podia viure a l’escola d’Al-Sawiya se’ns va demanar l’assistència d’internacionals per poder observar i denunciar. El fet era que volien tancar l’escola del poble i ho volien fer militarment, però la població estava decidida a seguir amb el funcionament habitual. És per això que quatre dels nostres integrants van ser-hi presents. La informació més ampliada i detallada la podeu trobar en el següent post.

La resta de la brigada hem seguit treballant amb el grup italià i juntament amb aquest ens hem dividit en petits grups. La divisió tenia l’objectiu de poder arribar a la gran demanda dels diferents pagesos que pateixen per no finalitzar la collita a temps, per la proximitat dels seus camps als assentaments militars de Har Bracha, Yitzhar i Kiryat Luza.

L’exèrcit va fer acte de presència en un dels camps al final de la jornada i va voler identificar als quatre internacionals que es trobaven amb la família. Aquests s’hi van negar, ja que només la policia fronterera té autoritat per a demanar-los-hi.

Els dos militars eren molt joves i estaven realitzant el servei militar obligatori, que és de tres anys. És per això que trobem que molts cops no saben ni com actuar i que, en aquell moment, ni tan sols sabien quines eren les seves competències. Quan realitzen el servei militar obligatori els porten a zones de Cisjordània per enfrontar-los directament amb els palestins, fomentant així el seu odi cap aquests. Davant l’incident la família va decidir recollir i retirar-se per evitar majors enfrontaments i protegir als internacionals.

Una història similar va passar el dia següent. L’exèrcit es va presentar a primera hora en una altra família, quan encara no havien arribat els internacionals, i els va pressionar perquè no collissin olives. La família va parar de collir i va marxar l’exèrcit, però s’hi van tornar a posar sabent que un grup d’internacionals anava a ajudar-los. No hi va haver majors incidents durant la jornada.

Durant les hores que compartim amb les famílies aquestes ens expliquen moltes històries sobre el què significa viure sota l’ocupació. No podem explicar-les totes, però ens agradaria remarcar-ne dues.

La primera és un fet que es repeteix en molts camps de Burin, per la seva proximitat als assentaments il·legals. A vegades d’amagat i de nit, i d’altres a plena llum del dia i amb el suport de l’exèrcit, els colons cremen, tallen i enverinen les oliveres que per moltes famílies són l’única font de recursos. El verí que utilitzen mata l’arbre poc a poc, sense símptomes aparents i quan se n’adonen ja no són a temps de posar-hi remei, l’arbre ja és mort.

La segona és una història que ens ha impactat molt, que tracta de l’assassinat d’un jove palestí de 17 anys. Aquest tornava de treballar i va ser vist per un militar que va suposar que anava a atacar-los, tot i que anava desarmat. La resposta van ser deu trets a sang freda que van acabar amb la vida del jove a l’instant.

Tot i les penúries i la dura realitat que envolta les seves vides, volem remarcar el tracte proper i familiar que estem rebent dia a dia. Les famílies ens cuiden tant com poden i segueixen sense perdre el somriure, que és una de les eines més potents que tenen per no perdre l’esperança.

WhatsApp Image 2018-10-18 at 19.04.04.jpeg

Eng.

The last days in Burin we have been picking in different olive tree fields, giving support to the families and the last member of the brigade has joined us. 

Because of the danger that brought with it the closing of Al-Sawiya school they asked our participation in order to denounce and observe the situation. They wanted to close the school with the armed forces, but the people was determined to behave as usual. 

The rest of the brigade kept working with the Italian group and we divided ourselves in small groups in order to help all the farmers that needed our help to finish the harvest in time given their closeness to the military settlements of Har Bracha, Yitzhar and Kiryat Luza. 

The army showed up at the end of the day to identify the international people that were working with the family. They refused to give them their passports because the only authority that has the legitimacy to do that is the border police.

The two soldiers that stopped them were really young and they were doing the three year compulsory military service. It is for that reason that they do not really know how to act in these situations and that they do not even know their competences. While they are in this military service they use to make them act in the West Bank to face the Palestinians directly to stir up hatred. When that happened the family decided to finish the picking in order to avoid clashes and protect the international people.

The following day something similar happened. The army went to another family when the internationals had not arrived yet and pushed them for not picking that day. The family stopped the harvest and the army left, but decided to start again because they knew that international people were there to help them. Anything else happened that day.

During the time we spend with the families they tell us plenty of stories about what means living under occupation. We cannot explain them all, but we would like to make a remark on two of them.

The first one is not an isolated story but something concurrent in Burin fields because of their proximity to the illegal settlements. Sometimes hiding themselves at night and sometimes in broad daylight and with the army support, the settlers burn, chop and/or poison the olive trees that for most of the families means their only financial source. The poison they use kills the tree slowly, without any visible symptoms and when they notice that the tree is not healthy the tree is already dead.

The second one is a story that has shocked us because it is about a 17 year old Palestinian killed by the Israeli forces. He was returning from work and a soldier thought he was going to attack them, even though he was not armed. The reaction was 10 shots in cold blood that killed him instantly.

Although all that stories and the harsh reality they face, we want to remark the kind and familiar treatment received. As far as they can, the families take care of us and most importantly keep smiling, the best tool they have not to lose hope.

L’exèrcit israelià tanca l’escola Al-Lubban ash-Sharqiyas / The Israeli army closes the school Al-Lubban ash-Sharqiyas

El dia 15 d’Octubre l’escola Al-Lubban ash-Sharqiya school va ser tancada per ordre de l’Estat d’Israel. Aquesta escola situada a la localitat de As- Sawiya acull diàriament uns 300 nens i nenes de tots els pobles voltants.

P1080244

El motiu del tancament fou que els colons, que tenen permís per anar armats, denunciaven sentir-se amenaçats pel llançament de pedres per part dels infants que assisteixen diàriament a l’escola. Aquests colons utilitzen camins propers al centre educatiu per transitar cap als seus assentaments il·legals. L’altra cara de la moneda és que des de fa uns mesos els infants palestins fan el desplaçament a l’escola acompanyats per adults, ja que temen la presència dels colons i l’exèrcit que els increpen tant a l’entrada com a la sortida del seu horari lectiu.

Després d’aquests mesos de tensió, la població es va assabentar de l’ordre de tancament de l’escola la nit anterior pels mitjans de comunicació, sense cap comunicat oficial. Tot i així decidiren assistir-hi amb la màxima “normalitat” possible. Però això no va poder ser possible perquè des de primera hora del matí es trobaren la presència de les forces armades de l’Estat d’Israel. Aquestes tancaren el camí quan aproximadament un centenar d’infants es trobaven a dins del centre.

Encapçalant les protestes pel tancament de l’escola s’hi trobaven infants, adolescents i adults encarant-se a l’exercit. Es palpava en l’ambient la tensió i el nerviosisme. A quarts de nou del matí l’exercit va començar a disparar gasos lacrimògens indiscriminadament per tal de dispersar la concentració.

En les corregudes per la fugida els palestins es situaren en un descampat que es troba arran del camí d’accés, on seguiren rebent atacs de gas per a tornar-los a situar a la carretera i tenir-los controlats. Després de la violenta actuació de l’exèrcit, aquest es retira permetent als infants que seguien dins l’escola poder sortir d’aquesta. Tot i així les forces armades israelianes no abandonaren el poble, sinó que s’ubicaren a la sortida d’aquest per tancar-lo. La resposta de part de la població que s’havia concentrat fou organitzar-se per muntar una barricada i engegar un llançament de pedres contra les forces ocupants. Després d’aproximadament una hora d’enfrontaments des de la distància, l’exèrcit utilitzà un dels seus vehicles blindats que duu una arma preparada per llançar 15 bombes de gas lacrimogen en un minut, aquest avançà a gran velocitat pel carrer on els palestins havien organitzat la barricada per a dispersar-los. Després del llançament, els carrers quedaren inundats de gas i l’exèrcit retornà a la seva posició. Es visqueren moments de confusió i les forces ocupants es retiraren deixant alguns efectius a les afores del poble, per seguir tenint controlada la població. Així finalitzaren els atacs d’aquesta jornada.

WhatsApp Image 2018-10-16 at 19.42.20 (1).jpeg

La situació que es va viure ahir a la població As- Sawiya no és un fet aïllat ni extraordinari, sinó que es tracta d’una mostra més de l’intent constant de l’estat d’Israel per anular tots els espais de vida dels palestins i les palestines. Aquest episodi és impactant ja que es tracta d’una escola on els infants intenten viure una vida que valgui la pena ser viscuda, i un cop més ens ressona i es fa patent aquella frase del poble palestí que diu que el simple fet d’existir és resistir.

Adjuntem video de l’actuació amb gasos per part de l’exèrcit.

Eng.

The 15th of October the school Al-Lubban ash-Sharqiya was closed by the Israeli State. This school is located in the village of As-Sawiya and holds 300 children of the surrounding villages. The reason why they decided to close the school was that the armed settlers, who use paths close to the school to go to the illegal settlements, denounced they were feeling threatened by the children who were throwing stones to them. Since some months ago the Palestinian children go to the school escorted by adults, given that they fear the presence of settlers and army who scold them both when they get in and out the school.

After months of unrest, the night before the people found out in the media that the school was going to be closed without any official notice. However, they decided to go to school “as usual” but that was not possible because since early morning the army forces of the Israeli State were there. They closed the way to the school when approximately a hundred children were inside the school.

Children, teenagers and adults headed the protests for the closing of the school confronting the army and one could feel the tension and agitation. Around 9 am the army launched tear gases indiscriminately in order to dissipate the protest. The Palestinians were situated in an open area located in the road close to the access area when they escaped, where they continued to receive tear gases to control them and make them stay in the road. After the army’s violent actuation, they withdrew from the outside of the school letting the children get out of the school.

Nevertheless, the Israeli army forces did not leave the village, but located themselves at the edge of the town. The village response was organizing themselves into a roadblock and throwing stones to the army. After approximately an hour of confrontation the army used armored vehicles that throw 15 tear gas bombs in a minute and moved forward at high speed to where the Palestinians were staying in order to scatter them. After that, the streets were full of tear gas and the army came back to their position. The feeling at that moment was of confusion and the army forces withdrew leaving some troops outside the town, to keep controlling the people. In this way, the attacks finished.

The situation that this village experienced is neither an isolated nor an extraordinary one, but it is another proof of the Israeli State’s attempts of blighting the Palestinian people’s lives. The circumstances are astonishing because we are talking about a school where the children try to live a worthwhile life and that reminds us the deep truth of what the Palestinian peoples say: To exist is to resist.

Seguim a Burin / Still in Burin

Seguim a Burin on els dies transcorren plens de contrasts. És un poble que a primer cop d’ull pot semblar tranquil però els conflictes i enfrontaments amb els colons són constants, mai es pot estar tranquil del tot. Cada persona que coneixem està vivint una vida d’esdeveniments profundament injustos, ara bé, sempre amb un somriure d’orella a orella. Sembla que els palestins i les palestines s’aferren a no perdre l’alegria de viure. Els carrers i les cases, exemplifiquen el desgast que fa dècades que viuen les palestines amb els constants enfrontaments amb els colons que els volen fer fora de la seva terra. Ahir mateix, un grup de colons de la colònia il·legal israeliana “Givat Ronin” van atacar amb pedres a dos grangers a Burin.

Avui hem anat a recollir olives a Salim, un poble a prop de Nablus. Sovint anem a recollir olives en terres pròximes a assentaments il·legals, però avui ha sigut diferent. La família amb la que hem estat treballant avui té dos fills a la presó i dos fills petits, un d’aquests amb seqüeles psicològiques degut als interrogatoris patits per part de l’exèrcit israelià durant la detenció d’un dels germans. Així doncs, avui hem estat col·laborant amb elles aportant les nostres mans i suport moral.

Al migdia però, l’exèrcit israelià ha tancat el “check point” d’entrada a Burin i, per tant, hem hagut d’anar a Nablus fins que l’han tornat a obrir. Allà hem aprofitat per visitar “Tanweer” on un membre del col·lectiu ens ha explicat la seva tasca cultural i política. “Tanweer” va ser creat el 2005 davant la precària situació educativa, social i econòmica que patia la regió de Nablus a finals de la segona intifada. Des de llavors, mantenen diferents projectes: suport escolar i educatiu; suport a col·lectius en risc d’exclusió social; i reivindicacions polítiques materialitzades en conscienciar sobre la importància del boyccot a Israel, coordinar la campanya d’olives i incentivar l’activisme politicocultural palestí.

Eng.
We are still in Burin where days go by full of contrasts. It is a village that at first sight looks a normal village but conflicts and confrontations with the settlers occur daily and the people can never rest. Each Palestinian that we meet is living a life of deeply unfair events, but they cling to the joy of living. Streets and houses show the loss the Palestinians have since decades with the constant confrontations with the settlers who want to kick them out of their lands. Yesterday, a group of settlers of the illegal Israeli colony called “Givat Ronin” attacked two farmers with stones in Burin.  

Today, we have picked olives in Salim, a village close to Nablus. We usually pick olives in villages not far away from the illegal settlements, but today it has been different. The family with whom we have been working with has two sons who are in prison and two younger sons. One of the young ones has been traumatically affected because of the interrogation the Israeli made when they arrested one of the brothers. Thus, today we have been collaborating with them not only picking the olives but supporting them morally speaking.

At midday, the Israeli army has closed the check-point that lets you into Burin and for that reason we have had to go to Nablus until they have opened it again. There, we have visited Tanweer Centre, where a member of the association has explained us their cultural and political duties. Tanweer was created in 2005 because of the precarious educational, economical and social situation that Nablus suffered at the end of the Second Intifada. Since then, they keep up with some projects: school and educational support; support to risk of social exclusion associations and political vindications done to make people conscious of the importance of boycotting Israel, coordinating the olive picking campaign and fostering the Palestinian political and cultural activism.

De Nablus a Burin/ From Nablus to Burin

Entre ahir i avui ens hem instal·lat al poble on serem els pròxims dies. Burin és un poble de tres mil habitants al sud de Nablus, situat al mig d’una vall. Aquesta està envoltada per tres muntanyes amb tres assentaments il·legals de colons israelians.

En arribar, vam conèixer a una brigada italiana (Intervene Civile de Pace), amb la qual compartim tasques i espais de treball. Posteriorment, ens van informar que no podríem començar la recollida ja que els pagesos estaven amenaçats pels colons i l’exèrcit pels fets succeïts el dia anterior.

El plantejament inicial de treball era dividir-nos en grups per tal d’anar a col·laborar amb quatre famílies més. Tres de les quatre famílies no tenien permís de l’exèrcit per treballar en les seves pròpies terres, terres que les treballen i les han treballat durant segles; l’ altre només tenia permís per avui, però han detingut al pagès només entrar a les seves terres. Degut a aquests successos, avui hem anat les dues brigades juntes a les terres d’una família al límit del municipi del poble.

De bon matí hem iniciat la recollida d’olives sense incidents. La família ens ha explicat la seva situació d’atacs i assetjaments que han viscut i estan vivint. Tot just fa un parell de setmanes, els colons van cremar part de les seves terres de plantació d’oliveres, trencant les portes dels seus terrenys, i van llençar pedres a casa seva.

WhatsApp Image 2018-10-13 at 19.14.43.jpeg

No obstant, aquests fets no són puntuals. Moltes famílies pateixen constants atacs i assetjaments per part dels colons i de l’exèrcit. Aquests últims entren als pobles a la nit per intimidar o detenir a la població, com a una estratègia basada en la violència psicològica i física per aconseguir expulsar a les palestines de les seves terres.

Eng.

We have arrived to Burin, the place where we are going to stay the following days. It is a village of 3000 inhabitants south of Nablus, located in the middle of a valley. It is surrounded by three mountains with three illegal settlements where Israel settlers live.

When we arrived we met an Italian brigade (Intervene Civile de Pace), with whom we share our duties. Afterwards, we were told that we could not start the picking because the farmers were threatened by the settlers and the army because of what had happened the day before.

Our first thoughts were dividing us in several groups in order to collaborate with four families. Three out of the four did not have the army permit that allows them to work in their own lands, which they have been working in for years; one of them had a permit just for one day, but they arrested the farmer when he was going to pick the olives. Due to what happened, we (the two brigades) went to help one family in their lands, which are located in the limits of the village.

Early in the morning we started the harvest without any problem. The family we were working with explained us the attacks and harassment they suffer every day. Two weeks ago the settlers burned their olive tree plantations, broke the doors in the fields and threw stones to their home.  

However, these incidents are not isolated. A great amount of families suffer attacks and harassment by the settlers and the army constantly. The latter gets into the villages during the night to intimidate or detain the people as a strategy based on the psychological and physical violence to make the Palestinians leave their lands.

De Ramallah a Nablus / From Ramallah to Nablus

Arribem a Nablus, ciutat on ens haurem de trobar amb les persones que ens guiaran els primers dies de recollida, però primer passem el matí a l’associació Humman Supporters Association, on ens expliquen el seu projecte. L’HSA treballa per donar suport sobretot a infants i dones a través d’activitats i tallers com teatre, música, matemàtiques o llengües. A més organitzen campaments d’estiu i d’hivern, amb l’objectiu comú de generar un espai, no tan sols per crear sinó també per compartir el patiment comú. A la tarda, una activista palestina ens convida a casa seva i ens explica la situació i les accions als camps. Ens informen d’un conflicte en un check-point que desencadena un atac directe per part dels colons i soldats israelians contra la població palestina: augmenten els check-points de Nablus (9 en total) que dificulten tant l’entrada com la sortida de la ciutat i dels pobles del voltant. I a més els colons aprofiten per llançar pedres als cotxes i a la població palestina amb total impunitat. És per això que ens veiem obligades a canviar la nostra planificació d’anar a passar la nit a Burin per començar la recollida. Teniu més informació del que ha passat en el següents enllaços:

http://www.maannews.com/Content.aspx?id=781423, https://www.maannews.com/Content.aspx?id=781426

Eng.
We reach Nablus, where we are going to find the people who is going to guide us the first days of picking, but we first go to an organization called Human Supporters Association, where they explain us their project. HSA supports mostly Palestinian children and women through workshops and activities such as theatre, music, mathematics or languages. What is more, they organize summer and winter camps,with the goal of building a common space not only of creation but also of shared suffering. In the afternoon, a Palestinian activist invites us to her house and explains the situation and actions they make in the fields.

A conflict in a check-point takes place and as a consequence the Israeli settlers and soldiers attack the Palestinians: the check-points increase (a total of 9) and make difficult the entry and exit from Nablus and the villages surrounding. What is more, the settlers start throwing stones to the Palestinian cars and people with total impunity. It is for that reason that we are forced to change our plans of going to Burin to start the picking. You will find more information of what has happened in the following links:

http://www.maannews.com/Content.aspx?id=781423, https://www.maannews.com/Content.aspx?id=781426

 

 

 

De Jerusalem a Ramallah / From Jerusalem to Ramallah

Sortint de Jerusalem ens trobem el primer check-point que ens indica que estem posant els peus al trosset de Palestina que venim a conèixer. Fem parada a Ramallah per conèixer dues organitzacions d’entre tantes que ens haurien interessat. Tot el migdia el dediquem a Addameer (Prisoner Supporters and Human Rights Association) que treballa en suport de les preses i en la denúncia pública i política de la vulneració dels drets humans. A la tarda visitem BabyFist, una associació feminista que treballa per l’empoderament de les dones per fer front a les situacions de violència que viuen al seu dia a dia. Demà marxem cap a Nablus, cada cop ens apropem més a començar la recollida a Burin.

Eng.
As we get out from Jerusalem we find the first check-point that makes us notice that we are reaching Palestine, the place we have come to see and know about. On the way, we stop in Ramallah and with so many options from which to choose, we decide to go and see how two organizations work. Around midday, we visit Addameer (Prisoner Supporters and Human Rights Association) that supports prisoners and denounces overtly and politically the human rights violation that Palestine is experiencing. In the afternoon, we go to visit BabyFist, a feminist organization that endeavours to improve women empowerment to confront the violent situations that they suffer daily. Tomorrow we are going to leave to Nablus and we are getting closer to start the olive picking in Burin.

Inici campanya 2018 / Beginning of the 2018 campaign

Per quart any consecutiu la Recolectiva engega la brigada a Palestina. Som unes quantes que ja hem arribat a Jerusalem i estem agafant forces per començar la Campanya d’Olives d’enguany.

Les primeres passes d’aquest viatge les estem aprofitant per començar a entrar en contacte amb la cultura, la història i el context sociopolític sobre el terreny.

Aquests dies estem observant la segregació social, ètnica i econòmica que pateixen les palestines i els palestins; és a dir, l’apartheid. Aquest fet també s’evidencia amb la forta presència policial i militar a la zona àrab de Jerusalem.

Us seguirem compartint com avancen els nostres dies en terres palestines!

Hurriya Falastin!!

Eng.
For the four consecutive year La Recolectiva starts the brigade in Palestine. Some of us are already in Jerusalem and we are gaining strength to start the olive picking campaign this year. We take the opportunity to get in contact with the culture, the history and the sociopolitical context. 

These days we are observing the social, ethnic and economic segregation that Palestinians suffer, that is, the apartheid. That is shown with the police and military presence in the arabic area of Jerusalem. 

We will keep sharing how do the following days go in the Palestinian land!

Hurryia Falastin!!

Últim i accidentat dia de recol·lecta

Avui hem estat recollint olives al camp d’una activista de Nablus anomenda Myassar. Els seus terrenys estan situats a tocar d’un assentament il•legal de colons. Aquests terrenys pertanyen a la seva familia des de fa dècades, però el govern israelià se’ls ha apropiat. Actualment el litigi es troba als jutjats pero la Myassar no és gaire optimista al respecte.

Ens hem dirigit un grup d’unes 15 persones al camp, entre les quals es trobaven persones internacionals i palestines. Per accedir-hi, ho hem fet a través d’una pista que transita per camps palestins però per on no poden circular vehicles palestins, un exemple més de l’aparheid israelià.

Als pocs minuts de ser al camp recollint olives, dos colons armats amb rifles semiautomàtics encarregats de la seguretat de l’assentament, se’ns han apropat demanant que marxessim de males maneres i rient-se de les palestines. Després de que les palestines els diguessin que aquelles eren les oliveres que havien plantat els seus avis i que no pensavem marxar, ha arribat un vehicle militar. Un soldat ens ha dit que estavem en territori d’Israel i hem decidit retrocedir lentament, sense donar-los la raó però alhora sense caure en les seves provocacions.

Ha estat durant aquesta retirada esglaonada que un soldat s’ha abraonat sobre un membre de la Recolectiva apartant el mocador que li cobria la cara. Sovint, les activistes hem de tapar-nos quan colons o militars ens graven, com era el cas, ja que si ens identifiquen pot suposar no tornar a Palestina en 10 anys. En resistir-s’hi, el soldat l’ha agafat pel coll amb la intenció d’apartar-lo del grup. En aquest moment palestines i internacionals han agafat l’activista i després d’un forceig ha pogut escapar-se, corrent a través dels camps. Tot i que més militars l’han perseguit, hem aconseguit ajuntar-nos tots al cap de poc. Evidentment la protesta era totalment pacífica i ja ens estavem retirant, així que l’acció ha sigut totalment gratuïta. A més, ha sigut una situació tensa que ha mostrat de nou la repressió que exerceix l’Estat d’Israel contra aquelles que no reconeixen la seva colonització sobre el poble palestí.

Violències com aquestes són les que viuen els i les palestines cada dia sota l’Ocupació israeliana, una violència que no surt als mitjans de comunicació.

Finalment ens hem dirigit a un altre camp, on hem pogut finalitzar la recollida d’olives amb tranquilitat. Avui ens despedim de Nablus i acabem la temporada per aquest any. Estigueu atents a properes projeccions del documental Arrels de Resistència a Catalunya i propers actes de la Recol•lectiva, al Novembre estarem a la Mostra de Cine Baix (http://mostra.cinebaix.cat/pellicula/arrels-de-resistencia)!

Hurra Palestine!!

‘Com tots els éssers humans tinc somnis, però no els puc fer realitat’

Givat Haavot es el nom de l’assentament il·legal que rodeja les oliveres on hem treballat avui. Hi habiten 7000 colons i, creat el 1969, és un dels més antics de Cisjordània. Els terrenys de les oliveres es troben just al mig de dues parts de l’assentament que el govern israelià vol ajuntar. La família que ens ha acollit ha patit les nefastes conseqüències d’aquest veïnatge durant anys. Se’ns han posat els pèls de punta quan ens explicaven com els han agredit verbal i físicament, com han entrat a casa seva, com els han disparat i, fins i tot, com van destrossar la cadira de rodes d’un dels nois de la casa.

Durant la recollida d’olives hem treballat durant unes poques hores fins que han aparegut soldats de l’exèrcit israelià, policies i un colon anomenat Aufar. Aquest colon ens ha estat gravant i provocant fins que la família ha decidit abandonar la recollida. Un cop més hem experimentat l’impotència de no poder fer res en una situació injusta, però a la vegada no hem caigut en les seves provocacions i hem fet la nostra tasca de manera pacífica. Tal com diu Isa de Youth Against settlementsla organitzacio que ens acull a Hebron, ‘nosaltres decidim quan i com volem plantar cara, no ells’.

Tornant a la casa, hem parlat amb una de les filles de la família anomenada Aiet, que en àrab significa vida. Ella ens ha explicat com va començar tot, quan els colons van parlar amb el seu pare fa molt de temps advertint-lo que volien construir prop dels seus terrenys. La justificació era que les santes escriptures deien que aquell terreny havia de ser per Israel, fins i tot el Cora. Més endavant els van oferir diners pels seus terrenys, molts diners, però els van refusar. Fins a dia d’avui, que segueixen resistint a les provocacions de l’estat israelià. Per últim, ens ha explicat que ella esta estudiant una carrera, però no sap si la podrà acabar ni que farà en el futur. ‘Com tots els éssers humans tinc somnis, però no els puc fer realitat’.

A més, avui ens ha abandonat una part del grup que forma la Recolectiva i ens hem quedat una mica orfes, però encarem la recta final amb molta energia!

 

 

Givat Haavot es el nombre del asentamiento ilegal que rodea los olivos donde hemos trabajado hoy. Habitan 7000 colonos y, creado en 1969, es uno de los más antiguos de Cisjordania. Los terrenos de los olivos se encuentran justo en medio de dos partes del asentamiento que el gobierno israelí quiere juntar. La familia que nos ha acogido ha sufrido las nefastas consecuencias de esta vecindad durante años. Se nos han puesto los pelos de punta cuando nos explicaban cómo los han agredido verbal y físicamente, como han entrado en su casa, como los han disparado y, incluso, como destrozaron la silla de ruedas de uno de los chicos de la casa.

Durante la recolecta de aceitunas hemos trabajado durante unas pocas horas hasta que han aparecido soldados del ejército israelí, policías y un colon llamado Aufar. Este colon nos ha estado grabando y provocando hasta que la familia ha decidido abandonar la recolecta. Una vez más hemos experimentado la impotencia de no poder hacer nada en una situación injusta, pero a la vez no hemos caído en sus provocaciones y hemos hecho nuestra labor de manera pacífica. Tal como dice Isa de Youth Against Settlements, la organización que nos acoge en Hebrón, ‘nosotros decidimos cuándo y cómo queremos hacer frente, no ellos’.

Volviendo a la casa, hemos hablado con una de las hijas de la familia llamada Aiet, que en árabe significa vida. Ella nos explicó cómo empezó todo, cuando los colonos hablaron con su padre hace mucho tiempo advirtiéndole de que querían construir cerca de sus terrenos. La justificación era que las santas escrituras decían que aquel terreno debía ser por Israel, incluso el Coran. Más adelante les ofrecieron dinero por sus terrenos, mucho dinero, pero lo rechazaron. Hasta día de hoy, que siguen resistiendo a las provocaciones del estado israelí. Por último, nos explicó que ella esta estudiando una carrera, pero no sabe si podrá terminar ni que hará en el futuro. ‘Como todos los seres humanos tengo sueños, pero no los puedo hacer realidad’.

Además, hoy nos ha abandonado una parte del grupo que forma la Recolectiva y nos hemos quedado un poco huérfanos, pero encaramos la recta final con mucha energía!

L’exèrcit israelià dificulta la nostra tasca a Hebron

Tel Rumeida es caracteritza per ser un barri agricultor de la ciutat palestina d’Hebron. L’ocupació militar i la conseqüent construcció d’assentaments dificulta a grans trets la feina que han de realitzar els palestins als seus camps. Per assegurar la seva estabilitat econòmica, és vital pels propietaris recollir les olives quan arriba la temporada.

No obstant, pels ulls estrangers que ara habiten a molts dels assentaments, els agricultors que han de recollir les olives dels seus arbres no són més que lladres que roben les seves terres. Els problemes de convivència per la presència de colons obliga als veïns palestins a recòrrer els carrers acompanyats per activistes internacionals pel temor de represàlies. Més enllà de les pintades de les ‘estrelles de David’ als domicilis palestins, els insults, les agressions i el temor dels palestins per caminar pels seus propis carrers, els colons estan protegits per un gran operatiu armat per ‘garantir la seva seguretat’. Així doncs, moltes vegades els colons avisen a les forces militars per a que prohibeixin l’activitat de recollida.

Així va succeïr ahir, quan LaRecolectiva no va poder ajudar a la recol·lecta als camps de Fàtima, una propietària palestina que té arbres als afores de Yas Center, com a conseqüència dels efectius israelians enviats a la zona per evitar la nostra tasca. Tot així avui tornarem a primera hora a continuar la feina que ahir ens van impedir fer.

Apart d’aquests incidents, LaRecolectiva, conjuntament amb una brigada italiana, hem treballat als camps del propietari Idriss, d’on hem extret una desena de sacs plens d’olives.

Recollida a Gush Etzion i arribada a Hebron

Les alambrades envolten els camps d’oliveres palestinws a Gush Etzion. Ja que l’expansió colonialista d’Israel no para de crèixer i envers la impossibilitat d’arrabassar les terres de les mans dels seus legitíms propietaris, la presència de brigades internacionals és important per ajudar a aquells que treballen la seva terra. Ahir La Recolectiva va ser present en una jornada internacional de recollida d’olives en la que van participar brigades provinents de França, Itàlia i fins i tot de la Universitat d’Hebron.

Aqui, només el camps d’oliveres i una fàbrica pedrera palestina resisteixen avui dia envers el constant avenç dels assentaments israelians. Són agulles en un paller, però estan ben clavades a la terra. La terra que treballen amb les seves pròpies mans. La terra en la que viuen i en la que combaten.

Finalitzada la nostra tasca als camps d’Etzion, ens vam mobilitzar per continuar la feina a Tel Rumeida, Hebron. Acollits per l’organització de Youth Against Settlements, realitzarem la recollida d’olives a una de les ciutats on els colons realitzen més actes hostils de tota Cisjordània. De fet, ahir a la nit i a partir d’unes tensions ja existents, una quinzena de colons, protegits per soldats, van atacar a pedrades diversos domicilis palestins entre els quals hi ha el que opera Youth Settlements i on es troba acollida La Recolectiva.

Dheisheh Camp: Quan la llibertat és a dins dels camps

Ningú sospitaria que entre els carrers del  camp de Dheisheh la gent viu feliç. Entre pintades de resistència i fotografies de màrtirs, la població del camp de refugiats, amb 15.000 habitants, fa la vida diària orgullosa d’haver construït una comunitat unida i resistent.

Creat el 1950, aquest camp de refugiats ha esdevingut una petita ciutat al costat d’Hebrón Road. Una petita ciutat custodiada per un modern edifici d’UNRWA, ara abandonat. Una exemplificació que evidència més que els palestins de Dheisheh només es necessiten a ells mateixos per sobreviure. Una ciutat que va viure les intifades, les prohibicions de llibres i la detenció i mort de molts dels seus joves residents.

Organitzada per una administració municipal i un comitè popular, el camp de refugiats s’autogestiona sense l’ajuda de cap organització o administració, excepte Nacions Unides que subministra alimentació bàsica per a la població. Les batudes dels soldats israelians són freqüents, però això no evita que els palestins que resideixen al camp no estiguin orgullosos de la comunitat que van crear les seves generacions anteriors i que ara, tiren endavant. Una comunitat amb teses de crims mínims i on, el poder popular, està a l’ordre del dia.

A dins del mur de Desheish Camp, entre els carrerons per on corren els molts nens que componen la ciutat, es crea la lluita, la resistència, la llibertat. Es crea Palestina.

 

Kfr Qaddum, últim dia

En el nostre quart i últim dia a kfr Qaddum hem treballat totes juntes als camps de Murad, que fa 3 anys que ens coordina en aquest petit poble.
A més de coordinar-nos, fa anys que és la cara visible de les manifestacions setmanals del poble, cada divendres i dissabte. Pel que sabem, Kfr Qaddum és un dels pocs pobles on encara es realitzen aquest tipus de manifestacions. Resta dir que l’ocupació israeliana el té entre cella i cella, la qual cosa ha motivat diverses violacions de domicili a casa seva, ruixant la casa amb aigua putrefacta o fins i tot un avís poc amistós: l’últim nen disparat per l’ocupació al poble era el seu fill . Afortunadament el tir no va ser letal, però la ferida i la fractura causada per la bala segurament tindran seqüeles. Quan es va consultar al portaveu de l’Exèrcit sobre el motiu pel qual van disparar al nen, van contestar que “van disparar a un dels principals instigadors”. Murad va interpretar que la bala al seu fill era un missatge directe cap a ell. D’això ja ha passat més d’un any i la manifestació de KFR Qaddum segueix en peu, l’ocupació israeliana no s’ha sortit amb la seva.




En nuestro cuarto y último día en Kfr Qaddum hemos trabajado todas juntas en los campos de Murad, quien hace 3 años que nos coordina en este pequeño pueblo.

A demás de coordinarnos, es quien hace años que es la cara visible de las manifestaciones semanales del pueblo, cada Viernes y Sábado. Por lo que sabemos, Kfr Qaddum es uno de los pocos pueblos donde todavía se realizan este tipo de manifestaciones. Resta decir que, la ocupación israelí lo tiene entre ceja y ceja, lo cual ha motivado varios allanamientos a su casa, rociar su casa con agua putrefacta o incluso un aviso poco amistoso: el último niño disparado por la ocupación en el pueblo era su hijo. Afortunadamente no fue letal el tiro, pero la herida y la fractura causada por la bala seguramente tendrán secuelas. Cuando se consultó al portavoz del Ejército sobre el motivo de disparar al niño, contestaron que “dispararon a uno de los principales instigadores”. Murad interpretó que, la bala a su hijo era un mensaje directo hacia él. De esto ya pasó más de un año y la manifestación de Kfr Qaddum sigue en pie, la ocupación israelí no se ha salido con la suya.

“Aquestes oliveres estaven aquí abans que l’estat sionista”

Quan era jove, l’Abu Rani dormia al camp d’oliveres, no hi havia cap problema. Però el seu camp va ser cremat fa 50 anys. Arbres centenaris reduits a cendres. Des de llavors ja no és segur dormir al camp, sobretot des que van construir la maleida colònia israeliana. Per aquesta raó, un dia més, l’hi hem donat suport a ell i la seva dona en la recollida, amb l’objectiu d’evitar atacs dels colons cap als palestins.

També hem sopat un altre cop amb en Rani, el fill de l’Abu Rani, tal com el om indica. Ell treballa al banc de Jerusalem, per això té molt coneixement del sistema financer palestí i les traves que posa l’estat d’Israel a les transaccions econòmiques que impliquen comptes palestins. Ens ha explicat que durant la segona intifada Israel va robar 36 millons de Shekels -uns 8 milions d’euros- de gent que suposadament finançava la resistència palestina. Actualment Israel encara pot requisar diners de comptes americanes que traspassin diners a Palestina.

Demà serà el darrer dia que estarem a Kfr Qaddum, treballarem amb en Murad, el nostre contacte a la zona i un amor de persona. Després canviarem de ciutat per seguir amb la nostra tasca, us mantenim informades!

 

Olivera cremada a Kfr Qaddum

 

 

Cuando era joven, el Abu Rani dormía en el campo de olivos, no había problema. Pero su campo fue quemado hace 50 años. Árboles centenarios reducidos a cenizas. Desde entonces ya no es seguro dormir en el campo, sobre todo desde que construyeron la maldita colonia israelí. Por esta razón, un día más, le hemos apoyado él y su mujer en la recogida, con el objetivo de evitar ataques de los colonos hacia los palestinos.

También hemos cenado de nuevo con en Rani, el hijo del Abu Rani, tal como su nombre indica. Él trabaja en el banco de Jerusalén, por eso tiene mucho conocimiento del sistema financiero palestino y las trabas que pone el estado de Israel a las transacciones económicas que implican cuentas palestinas. Nos explicó que durante la segunda intifada Israel robó 36 millones de shekels -unos 8 millones de euros- de gente que supuestamente financiaba la resistencia palestina. Actualmente Israel aún puede requisar dinero de cuentas americanas que traspasen dinero a Palestina.

Mañana será el último día que estaremos a Kfr Qaddum, trabajaremos con Murad, nuestro contacto en la zona y un amor de persona. Después cambiaremos de ciudad para seguir con nuestra tarea, os mantenemos informadas!

 

Kfr Qaddum, tercer capítol

Welcome, welcome! Us estàvem esperant, tothom pregunta per vosaltres!” Així ens rebia ahir en Murad, el nostre coordinador a Kfr Qaddum.
És el tercer any que venim a aquest poble, que segueix en lluita per a la reobertura del seu camí històric, tancat per la presència de la colònia il·legal de Kedumin, una de les més antigues de Cisjordània.
El primer dia de feina hem estat amb la família de en Hilmi, qui ja havíem conegut l’any passat. En finalitzar la jornada estaven molt contents amb el treball realitzat…havíem omplert 12 sacs de 50kg!
Després ens vam recuperar gràcies al sopar que ens havien preparat a la seva casa. Els sopars amb les famílies són els moments on podem compartir, riure i parlar del que passa al món i, evidentment, del que passa en Palestina. A la seva casa ens van explciar les mil i una problemàtiques que tenen amb l’ocupació, que si ell està a la  llista negra, un altre arrestat, que cada divendres els soldats li intenten envair la casa…un sense fi d’històries que no li fan dubtar a l’hora d’expressar el que creu: aquesta ocupació és criminal i s’ha d’acabar.

El segon dia hem anat amb l’Abu Rami, la seva família té moltes oliveres però la majoria estan prop de l’assentament. Abu Rami volia acabar ràpid els seus camps ja que es troben a mig del camí entre el lloc on es fa la manifestació setmanal i la colònia, per la qual cosa, durant
dos dies a la setmana no pot anar-hi a causa de la presència de militars. De fet, les oliveres més properes a la colònia pot recol·lectar-los…amb només 4 dies de permís: “ni amb 10 persones acabo tots els meus arbres en 4 dies!” ens deia Abu Rami amb neguit, sabent que molts de les seves
oliveres, un any més, no podran ser recol·lectades.

—————-

“Welcome, welcome! Os estábamos esperando, todo el pueblo pregunta por ustedes” Así nos recibía ayer Murad, nuestro coordinador en Kfr Qaddum. Es el tercer año que venimos a este pueblo que sigue en lucha para la reapertura de su camino histórico, cerrado por la presencia de la
colonia ilegal de Kedumin, una de las más antiguas de Cisjordania. El primer día de trabajo hemos estado con la familia de Hilmi, quienes ya habíamos conocido el año pasado. Al finalizar la jornada estaban muy contentos con el trabajo realizado…habíamos llenado 12 sacos de 50kg! Pero luego nos recuperamos del trabajo gracias a la cena que nos habían preparado en su casa. Las cenas con las familias son los momentos donde podemos compartir, reír y hablar de lo que pasa en el mundo y, evidentemente de lo que pasa en Palestina. En su casa nos volvieron a compartir las mil y una problemáticas que tenían con la ocupación, que si uno está en lista negra, otro arrestado en tal año, que cada viernes los soldados le intentan invadir la casa…un sin fin de historias que no le hacen dudar a la hora de expresar lo que cree: esta ocupación es criminal y se tiene que acabar. El segundo día hemos ido con Abu Rami, su familia tiene muchos olivos pero la mayoría están cerca del asentamiento. Abu Rami quería acabar rápido sus campos ya que se encuentran a medio del camino entre el sitio donde ocurre la manifestación semanal y la colonia, por lo que al menos dos días a la semana no puede ir a causa de la presencia de militares. De hecho, los olivos más cercanos a la colonia puede recolectarlos…con 4 días de permiso “¡Ni con 10 personas termino todos mis árboles allí en 4 días!” nos decía Abu Rami con desazón, sabiendo que muchos de sus
olivos, un año más, no podrán ser recolectados.

 

 

A cada poble, una resistència

A cada poble, una resistència

El dissabte 14 d’octubre al matí ens hem llevat ben d’hora per agafar un microbús, juntament amb més gent internacional, formant un grup de més de vint persones. Els camps on havíem de treballar durant el matí estaven a prop del poble de Qayrut, just al costat de l’assentament de colons israelians de Shvut Rahel, rodejat per militars. El dia ha estat força tranquil, tot hi que alguns grups que s’han mogut a d’altres camps han pogut veure alguns moviments dels militars.

A la tarda hem fet camí cap a Kfr Qaddum, un poble situat a 15 kilometres de Burin però que arran del tall de la carretera que van fer els israelians per ampliar l’assentament de Qadumin, el camí ara és d’uns 40 minuts. Just abans de sortir de Burin ens han avisat que membres de l’exèrcit es dirigien al poble i, tal com ens ha explicat el nostre contacte, que ens ha rebut a Kfr Qaddum, la gent del poble ha construït unes barricades amb pedres per evitar l’entrada, pel nord i per l’est.

A Kfr Qaddum, després de conèixer la família amb la que estarem demà, ens ha rebut l’alcalde del poble a casa seva. Tot seguit ens ha acompanyat al baladiye, l’ajuntament, on ens allotjarem els quatre dies que passarem al poble. Hurra Falastin!

En cada pueblo, una resistencia

El sábado 14 de octubre por la mañana nos hemos levantado temprano para coger un microbús, junto con más gente internacional, formando un grupo de más de veinte personas. Los campos donde teníamos que trabajar durante la mañana estaban cerca del pueblo de Qayrut, justo al lado del asentamiento de colonos israelíes de Shvut Rahel, rodeado por militares. El día ha sido bastante tranquilo, aunque hay algunos grupos que se han movido a otros campos han podido ver algunos movimientos de los militares.

Por la tarde hemos hecho camino hacia Kfr Qaddum, un pueblo situado a 15 kilómetros de Burin pero que a raíz del corte de la carretera que hicieron los israelíes para ampliar el asentamiento de Qadumin, el camino ahora es de unos 40 minutos. Justo antes de salir de Burin nos han avisado de que miembros del ejército se dirigían al pueblo y, tal como nos ha explicado nuestro contacto, que nos ha recibido a Kfr Qaddum, la gente del pueblo ha construido unas barricadas con piedras para evitar la entrada, por el norte y por el este.

A Kfr Qaddum, tras conocer la familia con la que estaremos mañana, nos ha recibido el alcalde del pueblo en su casa. A continuación nos ha acompañado a baladiye, el ayuntamiento, donde nos alojaremos los cuatro días que pasaremos al pueblo. Hurra Falastin!

Posta de sol a Kfr Qaddum

Assentament de colons israelians en territori palestí

Olives i càmeres

Dimecres 11 d’octubre ens hem llevat i el sol picava fort. Ens hem dividit en tres grups per acompanyar tres famílies de pagesos en camps propers a l’assentament de Yitzhar. Era important acompanyar-los ja que, tot ser les seves terres, el govern israelià no els dóna permis per a treballar-les, tampoc durant la mausim (collita en àrab).

Els mèdia testimonien la presència d’internacionals 

En un dels grups hi havia prevista la visita del mitjà AlQuds -format per periodistes algun dels quals han passat per la presó- per fer un video-reportatge sobre la collita d’olives d’enguany i la presència d’internacionals per donar-hi suport.

Hi havia també membres del Fòrum Cultural Palestín Tanweer, de Target Burin i altres activistes internacionals (Itàlia, França, Alemanya i els EUA).

El dia ha anat passant, hem anat omplint molts sacs d’olives, i s’ha fet la tarda sense que es produís cap incident.

 

[castellà]

Olivas y cámaras

Hoy nos hemos levantado y el sol picaba fuerte. Nos hemos dividido en tres grupos para acompañar tres familias de agricultores en campos cercanos al asentamiento de Yitzhar. Era importante acompañarlos ya que, aunque son sus tierras, el gobierno israelí no les da permiso para trabajarlas, tampoco durante la mausim (cosecha en árabe).

Los media testimonian la presencia de internacionales

En uno de los grupos estaba prevista la visita del medio AlQuds -formado por periodistas, de los cuales alguno ha pasado por la cárcel- para hacer un video-reportaje sobre la cosecha de aceitunas de este año y la presencia de internacionales que dan apoyo.

Había también miembros del Foro Cultural Palestino Tanweer, de Target Burin y otros activistas internacionales (Italia, Francia, Alemania y EEUU).

El día pasó tranquilamente, mientras se iban llenando los sacos de aceitunas, sin que se produjera ningún incidente.

Primer dia de feina!

Avui ha sigut el primer dia de la campanya de recollida d’olives d’enguany. La brigada de La Recolectiva ens hem ajuntat amb altres companys internacionals de França i Itàlia. Ens hem dividit en dos grups per ajudar a dues famílies que tenen els camps d’olives a prop d’assentaments de colons israelians. La nostra tasca és ajudar amb la recollida, ja que hi ha desenes d’arbres. Cada olivera requereix prop de 30 minuts entre 6 o 7 persones. Alhora, amb la nostra presència ajudem a que els colons i l’exèrcit israelià no agredeixin de forma verbal o física als camperols palestins. Aquestes oliveres estan, òbviament, en territori palestí, tanmateix el govern d’israel obliga als palestins a demanar permís per recollir les seves olives. Per aquesta raó és encara més necessària la nostra presència.

El que no són legals són els assentaments israelians, ja que vulneren les fronteres decretades per la ONU, fixades el 1967. Amb aquesta estratègia, Israel pretén dividir el territori palestí i seguir fent la vida impossible als seus habitants perquè abandonin la seva terra.

Demà tenim una trobada amb premsa local palestina per explicar la nostra tasca aquí, ja que es mostren molt interessats (i agraïts!) per la nostra presència. Ja us explicarem com ha anat! Per últim, seguim amb molta expectació el que passa a Catalunya, intentant explicar-ho a la societat palestina i a la resta de voluntaris internacionals. Molta força a totes les que ens llegiu des de l’altra banda del Mediterrani!

Hoy ha sido el primer día de la campaña de recogida de aceitunas de este año. La brigada de la Recolectiva nos hemos juntado con otros compañeros internacionales de Francia e Italia. Nos hemos dividido en dos grupos para ayudar a dos familias que tienen los campos de aceitunas cerca de asentamientos de colonos israelíes. Nuestra tarea es ayudar con la recogida, ya que hay decenas de árboles. Cada olivo requiere cerca de 30 minutos, entre 6 o 7 personas. Asimismo, con nuestra presencia ayudamos a que los colonos y el ejército israelí no agredan de forma verbal o física a los campesinos palestinos. Estos olivos están, obviamente, en territorio palestino, sin embargo el gobierno de Israel obliga a los palestinos a pedir permiso para recoger sus aceitunas. Por esta razón es aún más necesaria nuestra presencia.

Lo que no son legales son los asentamientos israelíes, ya que vulneran las fronteras decretadas por la ONU, fijadas en 1967. Con esta estrategia, Israel pretende dividir el territorio palestino y seguir haciendo la vida imposible a sus habitantes para que abandonen su tierra.

Mañana tenemos un encuentro con prensa local palestina para explicar nuestra labor aquí, ya que se muestran muy interesados ​​(y agradecidos!) por nuestra presencia. Ya os explicaremos cómo ha ido! Por último, seguimos con mucha expectación lo que pasa en Cataluña, intentando explicarlo a la sociedad palestina y al resto de voluntarios internacionales. Mucha fuerza a todo aquel que nos lea desde el otro lado del Mediterráneo!

 

La Recol·lectiva arranca de nou

Un any més la Recol·lectiva ja està en marxa. Avui hem arribat al nord de Cisjordània, a la ciutat de Nablus, on demà començarem la campanya de recollida d’olives. Concretament, ho farem a Burin, una petita localitat prop de Nablus.

Avui hem estat al centre de dinamització politicosocial Tanweer, on ens han fet una benvinguda i, com a curiositat, ens han mostrat una urna com la del referèndum de l’1-O en solidaritat amb el poble català. Només entrar a Cisjordània ja hem percebut el canvi en el tracte per part de la gent, moltes persones ens preguntàven amablement d’on veniem i ens agraïen la nostra presència.

A més, enguany el projecte s’ha ajuntat amb un grup de tres persones franceses. Així doncs, som 10 persones en total amb moltes ganes de començar aquesta nova campanya de recollida d’olives. A través d’aquest blog, cada dia us anirem explicant com va l’aventura. Fins demà!

—–

Un año más la Recolectiva ya está en marcha. Hoy hemos llegado al norte de Cisjordania, en la ciudad de Nablus, donde mañana empezaremos la campaña de recogida de aceitunas. Concretamente, lo haremos a Burin, una pequeña localidad cerca de Nablus.

Hoy hemos estado en el centro de dinamización politicosocial Tanweer, donde nos han hecho una bienvenida y, como curiosidad, nos han mostrado una urna como la del referéndum del 1-O en solidaridad con el pueblo catalán. Sólo entrar en Cisjordania ya hemos percibido el cambio en el trato por parte de la gente, muchas personas nos preguntaron amablemente de donde veníamos y nos agradecían nuestra presencia.

Además, este año el proyecto se ha juntado con un grupo de tres personas francesas. Así pues, somos 10 personas en total con muchas ganas de empezar esta nueva campaña de recogida de aceitunas. A través de este blog, cada día os iremos explicando como va la aventura. Hasta mañana!

VISTA DE NABLUS

#ZeitunFalastin Ya se viene el documental!

Despúes de meses de rodaje y otros tanto de edición, ya está a punto de salir del horno el documental que a fuego lento se ha ido cocinando desde Octubre del año pasado. Han sido varios meses de trabajo donde el equipo de edición no ha parado para llegar a tiempo a los compromisos. Es por ello que os podemos adelantar que el documental se estará estrenando en Abril en Francia y, en Mayo en Barcelona. Los sitios y fechas concretos todavía no los podemos decir, pero serán públicos pronto.

¿De qué va el documental? Básicamente lxs palestinxs nos explican en detalle los motivos de la recolecta de olivas, sus raíces y resistencias. Pero hasta aquí os contamos, de momento podéis ver y difundir el teaser disponible en este enlace, para lo demás tendréis que venir a compartir con nosotras alguna de las proyecciones, os esperamos :)!

La Recolectiva

#Recolectiva2016: Els murs de la vergonya.

[CAT/CAST]

_DSC3498-como-objeto-inteligente-1.jpg

Ahir un grup de La Recolectiva-Campanya d’Olives a Palestina presenciàrem l’encreuament diari de milers de palestins pel ‘Checkpoint 300′ situat entre Betlem i Jerusalem per anar a treballar a Israel.

Mentre la premsa mundial publicava portades i editorials sobre la commemoració dels 27 anys de la caiguda del mur de Berlín, poques publicacions han esmentat que avui en dia existeixen encara molts murs de la vergonya. I per a murs vergonyosos i deshumanitzats, sense cap dubte el de Cisjordània és un dels quals més ha estat retratat, comentat, analitzat i condemnat…però aquí segueix, àdhuc sent quinze vegades més llarg i tres vegades més alt que el de Berlín, aquí segueix.

El mur materialitza a força de ciment la política d’apartheid israelià: només un 20% respecta la famosa “Línia Verda”, la resta serpenteja pels territoris palestins per robar la quantitat més gran de terres possibles, annexionant-les de forma il·legal als territoris ocupats en 1948 (Israel).

Avui hem estat testimonis del tracte degradant i inhumà que se li practica diàriament a la població palestina que creua cada matí ben d’hora cap a Israel; entre 5 i 7 mil palestins “afortunats” que tenen un permís (en la seva majoria només de 8 hores) per poder treballar a Israel, gairebé sempre en el sector de la construcció. La falta de treball, d’oportunitats i de condicions laborals dignes, juntament amb els baixos salaris, són conseqüència directa de l’ocupació israeliana. Situació que al seu torn, causa que milers de palestins hagin d’anar a treballar a Israel, oferint una massa de gent que àdhuc sent humiliada, estarà disposada a ser la mà d’obra barata de l’ocupant per qüestions de supervivència.

Però totes i cadascuna de les atrocitats i tractes inhumans comeses per l’ocupació no seran oblidades, tot queda en la memòria.

I algun dia, es farà justícia.

Per finalitzar, us deixem amb aquestes paraules d’Eduardo Galeano que ens obliguen a reflexionar. https://www.youtube.com/watch?v=16mq-jhdeqo

_dsc3545-como-objeto-inteligente-1

Ayer un grupo de La Recolectiva-Campanya d’Olives a Palestina presenciamos el cruce diario de miles de palestinos por el ‘Checkpoint 300’ situadio entre Belén y Jerusalén para ir a trabajar a Israel.

Mientras la prensa mundial publicaba portadas y editoriales sobre los 27 años de la caída del muro de Berlín, pocas publicaciones han mencionado que hoy en día existen todavía muchos muros de la vergüenza. Y para muros vergonzosos y deshumanizados, sin lugar a dudas el de Cisjordania es uno de los que más ha sido retratado, comentado, analizado y condenado…pero ahí sigue, aun siendo quince veces más largo y tres veces más alto que el de Berlín, ahí sigue.

El muro materializa a fuerza de cemento la política de apartheid israelí: sólo un 20% respeta la afamada “Línea Verde”, el resto serpentea por los territorios palestinos para robar la mayor cantidad de tierras posibles, anexionándolas de forma ilegal a los territorios ocupados en 1948 (Israel).

Hoy hemos sido testigos del trato degradante e inhumano que se le practica diariamente a la población palestina que cruzan por la mañana temprano hacia Israel, entre 5 y 7 mil palestinos “afortunados” que tienen un permiso (en su mayoría sólo de 8 horas) para poder trabajar en Israel, casi siempre en el sector de la construcción. La falta de trabajo, de oportunidades, de condiciones laborales dignas, así como los bajos salarios, son consecuencia directa de la ocupación israelí. Situación que a su vez, causa que miles de palestinos tengan que ir a trabajar a Israel, ofreciendo una masa obrera que, aun siendo humillada, está dispuesta a ser la mano de obra barata del ocupante por cuestiones de supervivencia.

Pero todas y cada una de las atrocidades y tratos inhumanos cometidos por la ocupación no serán olvidadas, todo queda en la memoria.

Y algún día, se hará justicia.

Para finalizar, os dejamos con estas palabras de Eduardo Galeano que nos obligan a reflexionar.

#Recolectiva2016 Beit Jala: Recolectando mientras se expande el muro

puente-beit-2

Hoy Martes 1 de Noviembre hemos estado recolectando aceitunas en la zona de Betlehem, concretamente en la ciudad de Beit Jala. Habíamos decidido ayudar a esta familia ya que sus campos se encuentran al otro lado del ilegal Muro del Apartheid, construido sobre territorio ocupado palestino. Si bien sabíamos de esta particularidad, no pensábamos que iríamos a entrar por donde todavía están construyendo el muro, con varias máquinas retroexcavadoras y policías de frontera, una imagen que todavía no habíamos visto y, cuya rabia e impotencia generadas son difíciles de escribir.

El campo es de una familia palestina con parientes en Chile, nada nuevo en Beit Jala ya que es de aquí que se ha nutrido mayoritariamente la comunidad Palestina en Chile, de unas 300.000 personas aproximadamente. El clima no ha acompañado la jornada por lo que sólo se pudieron

 

 

hacer unos pocos de los 22 árboles que poseen, los cuales antes eran trabajados sin problema alguno pero que, debido a la construcción del muro y las políticas de apartheid israelí hoy en día sólo internacionales pueden ayudar a la familia, siempre previo control improvisado de los pasaportes por parte de la policía de frontera israelí.

puente-beit

 

 

*En las fotos se aprecia parte del nuevo muro construido y la carretera exclusiva para israelíes (camino prohibido para palestinos) que se dirige a Jerusalen